29 d’agost 2007

Una mica d’escatologia

Ara fa cosa d’un mes informàvem del començament del pla de control dels esfínters. El resultat no podia ser més satisfactori. El control és gairebé absolut. Evidentment encara no s’escapa del bolquer nocturn; però la resta del dia ja és història. Podem comptar amb una mà els pipís que s’han escapat, i amb un dit les caques que no han anat a parar al lloc escaient (va quedar al menjador; per sort, va baixar del sofà).

Un dels problemes que tenia al començament era la falta de control a l’hora de distingir una falsa alarma d’una evacuació urgent. La falsa alarma solia acabar (i acaba encara) amb un senzill «No turt». Si l’alarma no era falsa, en el cas de les deposicions sòlides, sovint es produïa un nou problema. Com que és tan impacient, a la mínima que «deposa» alguna cosa, s’aixeca com un coet mentre exclama «Ja tà». Dóna per acabada la feina tan ràpid que més d’un pic hem hagut de tornar al lavabo en sonar el crit d’alarma «Caca, caca, caca» al cap de pocs minuts.

Vista l’experiència, cada cop que diu «Ja tà», intentam que esperi una mica més, que no s’aixequi tan de pressa. Normalment, la cosa acaba aquí; ell reitera que «ja tà» i s’aixeca.

L’altre dia, però, en reproduir-se l’escena en què en Pol donava les feines per enllestides i son pare el pressionava perquè esperàs una mica més assegut a la gibrella, es produí el diàleg següent:
—Ja tà.
—N’estàs segur? Espera una mica.
—Ja tà. Cabat.
—Segur que no en tens més ganes?
[En Pol aixeca lleugerament l’anca dreta i amb el dit assenyala cap a la gibrella.]
—Papa, caca a dins mira.
[Si no t’ho creus comprova-ho tu mateix.]

25 d’agost 2007

El misteri dels tiquets

Com que la llengua se li ha disparat que fa por, de vegades la seva xerrameca va més enllà de qualsevol interpretació possible. Darrerament s’està aficionant a la lectura li agrada molt llegir-nos en veu alta qualsevol paper que arriba a les seves mans. A més a més, si el paper en qüestió conté xifres, encara el motiva més.

Fa un temps que s’ha aficionat a la lectura fervorosa dels tiquets. El millor de tot, però, és que, segons en Pol, tots els tiquets porten el mateix missatge misteriós i intrigant: «Quatre cinc, arrere cotxe, vale?»

22 d’agost 2007

Bravo, foc!!!

Festes de Gràcia, carrers engalanats i gent fent gresca i xerinola. Arribem a la plaça de Rius i Taulet i, oh!, sorpresa, hi trobem un drac, ens adonem que estan fent un refregit de festes populars: pilars, ball de bastons, gegants i gegantons, etc. I arriben els espectacles de foc, trabucaires, dracs i diables. En Pol, pujat a bescoll damunt son pare, en veure com s’encén la primera bengala ja exclama: «Drac, foc, foc».

El drac surt a ballar i llavors sona el primer petard, i després un altre, i un altre. Amb cada esclat en Pol tremola, i quan en sonen uns quants seguits son pare dubta si l’ha de fer baixar perquè està massa espantat. Però sona la traca final. En Pol fa una bona sacsejada. La gent comença a aplaudir. I en Pol comença a aplaudir també, i a cridar: «Bravo, bravo, bravo». Crida i fa mamballetes amb tanta emoció que la gent del voltant no pot deixar de mirar-lo i somriure.



Després, l’espectacle continua amb els trabucaires, i cada tro va seguit de més «Bravo, bravo, bravo».

I arriben els diables, i aquí la traca final el supera. Ben espantat pels petards la mare el fa baixar i l’abraça. Però gairebé no s’ha apagat del tot el darrer tro que en Pol ja es torna a alçar i vinga mamballetes i vinga cridar «Bravo, bravo, bravo» amb tota l’emoció del món.

18 d’agost 2007

Retorn a casa

En Pol es fa gran i aprèn ben de pressa. L’altra nit érem al llit tots tres. S’ha despertat i ha demanat la seva dosi de pit. El problema ha estat que no feia gaire que n’havia fet. Sa mare s’ha negat a donar-li’n més. Llavors en Pol ha començat a plorar; però era un plor d’una falsedat tan evident que no ha aconseguit commoure ni el pare ni la mare. Vist que amb el plor no n’hi havia prou, ha començat a dir, perquè no en tenguéssim cap dubte: «Nene jora, nene jora».

17 d’agost 2007

Tres moments d’agost a Mallorca


  1. [Al menjador de ca la padrina, a Palma. És hora de parar taula. La mare d’en Pol comença a posar-hi coses. En Pol juga; va d'aquí cap allà. La mare es gira de cop i en Pol, que passa darrere seu, travela amb un peu. En Pol, que va ben accelerat, cau i queda estirat a terra. Es posa a plorar. La mare s’ajup i l’agafa.]
    MARE: T’has fet mal?
    POL [Plorant]: Tíiiiii.
    MARE: I on t’has fet mal?
    POL [Amb vehemència i una mica sorprès per la pregunta de resposta evident]: En terra!

  2. [A la terrassa d’un restaurant de la Colònia de Sant Pere. En Pol, els seus pares, la tia Margalida i l’oncle Tolo esperen que els venguin a demanar què volen per dinar. En Pol es gira a la cadira, i comença a mirar a banda i banda.]
    POL: Peddó, peddó, peddó...
    PARE [Mirant la mare, estranyat]: Està demanant perdó?
    MARE [Mirant en Pol]: Pol, per què demanes perdó?
    [En Pol continua demanant perdó mentre els ulls segueixen els cambrers. Aleshores els pares són conscients que en Pol no està demanant perdó a ningú; senzillament, està intentant cridar un cambrer, com quan el pare o la mare en qualsevol terrassa de bar aixequen el braç i miren el cambrer tot dient «Perdona, perdona».]

    2.b [Uns quants dies més tard, en una terrassa de la Llonja. Gairebé no s’han assegut tots a la cadira que en Pol mira un cambrer i fa la seva primera comanda.]
    POL: Peddó, patxú.
    [Acaba de demanar el seu primer xupaxups; però per desgràcia per a ell el cambrer o no l’ha sentit o no l’ha entès.]

  3. [En Pol, els pares i en Miquel passegen pel Born. En Pol, que va tot esverat, jugant i rient comença a escopir a en Miquel —quan l’eufòria el sobrepassa li pega per aquí.]
    MARE: Pol, no escupis.
    [En Pol hi torna.]
    MARE [Plantant-se tota seriosa i enfadada davant en Pol]: Pol, a veure, què t’haig de dir jo?
    POL [Fent-se copets amb la mà plana als llavis]: Prou, prou, prou, prou...