En Pol fa una pregunta senzilla i planera:
—I n’hi haurà per a tothom i tothoma?
[Maleïda escola!]
24 de desembre 2008
18 de desembre 2008
Aquesta va pen Tolo: baverall a punt
[Antecedents]
Diumenge passat en Pol va assistir al seu primer concert de Nou Romancer, a Vilafranca del Penedès. Allà va poder veure el seu oncle Tolo tocant els tambors.
Avui en Pol, en arribar d’escola i després de berenar, ha entrat a l’habitació de jugar, ha agafat dos cistells de tela que té penjats per guardar-hi coses, els ha posat cap per avall al costat del pianet i s’ha assegut al tamboret. Ha mirat cap al pare que era a la porta de l'habitació i li ha dit:
—És que vull tocar els tambors com en Tolo.
Ha connectat la melodia automàtica del pianet i ha començat a pegar cops al cul dels cistells... com en Tolo.
Diumenge passat en Pol va assistir al seu primer concert de Nou Romancer, a Vilafranca del Penedès. Allà va poder veure el seu oncle Tolo tocant els tambors.
Avui en Pol, en arribar d’escola i després de berenar, ha entrat a l’habitació de jugar, ha agafat dos cistells de tela que té penjats per guardar-hi coses, els ha posat cap per avall al costat del pianet i s’ha assegut al tamboret. Ha mirat cap al pare que era a la porta de l'habitació i li ha dit:
—És que vull tocar els tambors com en Tolo.
Ha connectat la melodia automàtica del pianet i ha començat a pegar cops al cul dels cistells... com en Tolo.
04 de desembre 2008
02 de desembre 2008
El retorn de l’ensaïmada
En Pol, sa mare i son pare són al llit. Dormen. En Pol es remou, remuga, s’incorpora i diu, amb veu queixosa:
―Vull posar lo blanc a l’ensaïmada…
Cau, i es torna a adormir.
―Vull posar lo blanc a l’ensaïmada…
Cau, i es torna a adormir.
Postoperatori
En Pol ha tengut uns quants dies de postoperatori. A l’hora de pixar no hi ha hagut gaires problemes. Els conflictes més grossos venien en el moment de fer les cures; bàsicament per por que li fessin mal ―«No, que em faràs mal, t’ho demano per favor».
Al final, però, la cosa va anar millorant ràpidament. Fins al punt que no té cap problema de parlar-ne:
[En Pol i sa mare van pel carrer, i de cop topen amb el pare d’un company de parc den Pol. Salutacions pertinents.]
En Pol diu:
—Va, mama, li expliques que m’han operat?
Al final, però, la cosa va anar millorant ràpidament. Fins al punt que no té cap problema de parlar-ne:
[En Pol i sa mare van pel carrer, i de cop topen amb el pare d’un company de parc den Pol. Salutacions pertinents.]
En Pol diu:
—Va, mama, li expliques que m’han operat?
Gairebé ensaïmada
En Pol menja un entrepà. L’entrepà, de pernil dolç, l’hi ha fet la mare amb una barra de pa gallec. El pa és flonjo i la crosta, a bocins, està ben enfarinada.
En Pol mossega l’entrepà, mira el pare, mira el pa, mastega, torna a mirar el pare i, assenyalant un bocí de crosta ben enfarinat diu:
—Mira, papa, gairebé s’ha fet ensaïmada.
En Pol mossega l’entrepà, mira el pare, mira el pa, mastega, torna a mirar el pare i, assenyalant un bocí de crosta ben enfarinat diu:
—Mira, papa, gairebé s’ha fet ensaïmada.
28 de novembre 2008
L’operació den Pol
En Pol ha passat per una mala experiència. En Pol ha passat per la sala d’operacions: fimosi. El dia de la intervenció en Pol va anar preparat a l’hospital, perquè n’havien parlat molt a casa. Li ho havien explicat tot el pare i la mare.
Quan s’acostava l’hora de l’operació, allà, esperant per entrar, ja eren massa hores de dejú i sense poder beure ni aigua, i tota la serenor se’n va anar. Va arribar el zelador i el pare i la mare varen haver de veure com se n’anava bramant.
Varen passar unes quantes hores i, al final, en Pol va sortir de reanimació. El pare i la mare temien el moment de veure’l pensant que es tornaria a posar a plorar en veure sa mare.
Doncs, res de res. La mare, el pare, l’abuelo, l’abuela, el tiíto i la tiíta varen quedar amb un pam de nas quan en Pol va sortir de la zona quirúrgica estirat a la seva llitera, amb la sonda endollada al braç i dient serenament: «Estic bé, mama, estic bé».
Quan s’acostava l’hora de l’operació, allà, esperant per entrar, ja eren massa hores de dejú i sense poder beure ni aigua, i tota la serenor se’n va anar. Va arribar el zelador i el pare i la mare varen haver de veure com se n’anava bramant.
Varen passar unes quantes hores i, al final, en Pol va sortir de reanimació. El pare i la mare temien el moment de veure’l pensant que es tornaria a posar a plorar en veure sa mare.
Doncs, res de res. La mare, el pare, l’abuelo, l’abuela, el tiíto i la tiíta varen quedar amb un pam de nas quan en Pol va sortir de la zona quirúrgica estirat a la seva llitera, amb la sonda endollada al braç i dient serenament: «Estic bé, mama, estic bé».
18 de novembre 2008
Oblit escatològic
El cap de setmana del 15 i 16 de novembre en Pol va anar per primera vegada de colònies. Hi ha anat amb el pare i la mare... i una porronada més de nins, nines, pares i mares de l’escola. Tots a la Pobla de Lillet (Berguedà).
La casa de colònies tenia coses bones i no tan bones. Una cosa que tenia, però, eren els lavabos en un edifici annex, separat de la resta. En un viatge a cuita-corrents fins allà després de la frase dramàtica «Tinc caca», en Pol seia a la tassa i son pare l’aguantava perquè no caigués forat avall. Feia un fred que pelava. En Pol, assegut allà, amb cara de fred, va aixecar el cap i va dir:
—Papa, si no surt és que m’he oblidat.
[Perquè no li tingués en compte ni la correguda ni el fred.]
La casa de colònies tenia coses bones i no tan bones. Una cosa que tenia, però, eren els lavabos en un edifici annex, separat de la resta. En un viatge a cuita-corrents fins allà després de la frase dramàtica «Tinc caca», en Pol seia a la tassa i son pare l’aguantava perquè no caigués forat avall. Feia un fred que pelava. En Pol, assegut allà, amb cara de fred, va aixecar el cap i va dir:
—Papa, si no surt és que m’he oblidat.
[Perquè no li tingués en compte ni la correguda ni el fred.]
09 de novembre 2008
Amb plaça
En Pol ja té una mare metge amb plaça laboral pròpia (triada). Quan es passin tots els tràmits burocràtics pertinents a la fi podrà tenir una mare metge funcionària de l’ICS.
En Pol felicitant les felices doctores Moya i Moreno
06 de novembre 2008
Una de llenguatge no sexista
Avui en Pol s’ha manifestat partidari de la no-discriminació de gènere en el llenguatge. Amb un mes i mig a l’escola ja ha pres consciència de la diferència i no vol que les generalitzacions puguin emmascarar el gènere i el sexe.
—Pol, què hi fas aquí. Ets un trapella!
—No, papa, no sóc cap trapella.
—No?
—Sóc un trapell, papa, que sóc un nen.
—Pol, què hi fas aquí. Ets un trapella!
—No, papa, no sóc cap trapella.
—No?
—Sóc un trapell, papa, que sóc un nen.
05 de novembre 2008
No puc parlar, que estic conduint
[Situació: en Pol i sa mare són al cotxe: la mare condueix i en Pol seu darrere a la seva cadireta. Tornen de cal metge. Sona el telèfon mòbil de la mare, és l’abuelo Ramón. Despenja i diu:
—No puc parlar, que estic conduint.
En Pol salta de seguida:
—Mare, jo sí que puc parlar, perquè no estic conduint.
La mare li dóna el telèfon i en Pol relata a l’abuelo Ramón la visita a cal metge fil per randa.
—No puc parlar, que estic conduint.
En Pol salta de seguida:
—Mare, jo sí que puc parlar, perquè no estic conduint.
La mare li dóna el telèfon i en Pol relata a l’abuelo Ramón la visita a cal metge fil per randa.
01 de novembre 2008
Quan tinguis la panxa plena
En Pol és amb la mare, i duu en Nono a la mà. De cop, aixeca el cap:
—Ara tens la panxa plena?
—No, Pol.
—Quan tinguis la panxa plena d’un nen, jo li donaré en Nono i el cuidaré. I si el tira enterra l’hi recolliré.
La mare, al·lucinada.
—Ara tens la panxa plena?
—No, Pol.
—Quan tinguis la panxa plena d’un nen, jo li donaré en Nono i el cuidaré. I si el tira enterra l’hi recolliré.
La mare, al·lucinada.
Mitjons de nena
En Pol no duu calcetins. Li agrada molt anar descalç. Son pare li diu que com a mínim s’ha de posar calcetins, que ja no fa calor. En Pol hi accedeix. Van al calaix dels calcetins i, com que només els ha de sur per casa, n’agafa uns de granats amb rombes rosa —donació desinteressada de la veïnada, padrina de bessones.
—Aquests mitjons són de nena.
—Ah, sí?
—Sí.
—I que no ets una nena, tu?
—No.
—Per què?
—[Amb riure vergonyós] Perquè no porto calcetes.
—Ah, no? I què duus, doncs?
—Calcetos.
—Aquests mitjons són de nena.
—Ah, sí?
—Sí.
—I que no ets una nena, tu?
—No.
—Per què?
—[Amb riure vergonyós] Perquè no porto calcetes.
—Ah, no? I què duus, doncs?
—Calcetos.
23 d’octubre 2008
Per l’escala
Una de les coses que va heretar el pare den Pol del seu pare és el costum de baixar sempre per l’escala en lloc de fer servir l’ascensor. En Pol sembla que vol començar a seguir els passos del pare i, cada vegada més, decideix que vol baixar per l’escala.
L’altre dia, en Pol i el pare varen sortir de casa, i de dret se’n va anar cap a l’escala en comptes d’aturar-se davant l’ascensor: «Per l’escala». El pare ben content li passa pel costat, baixa dos escalons i es gira per mirar enrere com en Pol comença a baixar. El pare li ofereix la mà per si vol més suport. No la vol. De fet, comença a baixar els primers escalons sense acostar-se al passamà. Alça la mirada cap al pare, somriu i diu:
—Mira, papa, sense agafar-me: com els senyors...
[Realment, tot un milhomes.]
L’altre dia, en Pol i el pare varen sortir de casa, i de dret se’n va anar cap a l’escala en comptes d’aturar-se davant l’ascensor: «Per l’escala». El pare ben content li passa pel costat, baixa dos escalons i es gira per mirar enrere com en Pol comença a baixar. El pare li ofereix la mà per si vol més suport. No la vol. De fet, comença a baixar els primers escalons sense acostar-se al passamà. Alça la mirada cap al pare, somriu i diu:
—Mira, papa, sense agafar-me: com els senyors...
[Realment, tot un milhomes.]
20 d’octubre 2008
Quina notxe!
La matinada de dilluns hi va haver moguda.
Cap a les cinc i mitja de la matinada. El pare den Pol, que dormia a l’habitació den Pol, va sentir en Pol —que dormia al sofà del menjador amb la mare— com cridava: «Xavier» ben fort. De fet, el pare, que dorm com una soca, es va aixecar d’un bot i va sortir de l’habitació per anar a veure què passava. Quan va entrar al menjador, gairebé va xocar amb la mare, que portava en Pol a coll, i que sortien corrents en direcció al lavabo. El pare només va tenir temps de decantar-se una miqueta i de sentir com la mare deia que en Pol volia vomitar... i en Pol també ho deia.
Quan el pare va arribar al lavabo, la mare ja seia al taburet i aguantava el cap den Pol abocat damunt el vàter ben obert. I en Pol, escopia però no vomitava.
La mare va explicar al pare que en Pol havia estat bevent molta d’aigua, i que es queixava; com que el fet de beure molta d’aigua i vomitar és una cosa que s’ha donat més d’una vegada, la mare havia demanat an Pol si es trobava malament, si volia vomitar. I en Pol havia dit que sí, que volia vomitar. I això havia estat just abans d’aquell crit de «Xavier» que va fer botar el pare del llit.
Mentrestant, l’escena continuava com havia quedat: el pare, a la porta del lavabo; la mare, asseguda al taburet aguantant en Pol, abocat al vàter i sense vomitar.
El millor de tot, és que la mare, quan veia que no vomitava, l’intentava redreçar, però en Pol es queixava i es tornava a tirar endavant dient que volia vomitar. La situació ha continuat així una estona; fins que la mare es va adonar que en Pol s’adormia allà, amb el front ben recolzat damunt la mà de la mare, abocat al vàter. La mare l’intentava retirar i en Pol es tornava a queixar dient que volia vomitar. Al cap d’una estona, la mare va intentar interrogar el pacient:
—Però, segur que vols vomitar?
—Sí.
—Et fa mal la panxa?
—No.
—Vols fer caca?
—No.
—Tens vomitera?
—Sí.
I una altra vegada: en Pol abocat al vàter, front al palmell de la mare i, al cap d’uns quants segons, respiració profunda. La mare l’incorporava, ell es deixondia, es queixava i torna-m’hi torna-’.
La mare hi tornava amb l’interrogatori:
—Però, Pol, et fa mal res?
—No.
—No et fa mal la panxa?
—No.
—Pol, què tens.
En Pol va fer una pausa, es va posar la mà al front i, amb una veu compungida i plena de sentiment, va dir:
—Tinc enteritis.
Aquí, la mare i el pare es varen mirar mútuament; tots dos amb una expressió que delatava un intent d’aguantar-se el riure, però dubtant encara de quin era l’abast de l’enteritis den Pol.
[Al final, ni enteritis ni vomitada, en Pol va fer un rot i a dir: «Ah, era un xinglot».
Cap a les cinc i mitja de la matinada. El pare den Pol, que dormia a l’habitació den Pol, va sentir en Pol —que dormia al sofà del menjador amb la mare— com cridava: «Xavier» ben fort. De fet, el pare, que dorm com una soca, es va aixecar d’un bot i va sortir de l’habitació per anar a veure què passava. Quan va entrar al menjador, gairebé va xocar amb la mare, que portava en Pol a coll, i que sortien corrents en direcció al lavabo. El pare només va tenir temps de decantar-se una miqueta i de sentir com la mare deia que en Pol volia vomitar... i en Pol també ho deia.
Quan el pare va arribar al lavabo, la mare ja seia al taburet i aguantava el cap den Pol abocat damunt el vàter ben obert. I en Pol, escopia però no vomitava.
La mare va explicar al pare que en Pol havia estat bevent molta d’aigua, i que es queixava; com que el fet de beure molta d’aigua i vomitar és una cosa que s’ha donat més d’una vegada, la mare havia demanat an Pol si es trobava malament, si volia vomitar. I en Pol havia dit que sí, que volia vomitar. I això havia estat just abans d’aquell crit de «Xavier» que va fer botar el pare del llit.
Mentrestant, l’escena continuava com havia quedat: el pare, a la porta del lavabo; la mare, asseguda al taburet aguantant en Pol, abocat al vàter i sense vomitar.
El millor de tot, és que la mare, quan veia que no vomitava, l’intentava redreçar, però en Pol es queixava i es tornava a tirar endavant dient que volia vomitar. La situació ha continuat així una estona; fins que la mare es va adonar que en Pol s’adormia allà, amb el front ben recolzat damunt la mà de la mare, abocat al vàter. La mare l’intentava retirar i en Pol es tornava a queixar dient que volia vomitar. Al cap d’una estona, la mare va intentar interrogar el pacient:
—Però, segur que vols vomitar?
—Sí.
—Et fa mal la panxa?
—No.
—Vols fer caca?
—No.
—Tens vomitera?
—Sí.
I una altra vegada: en Pol abocat al vàter, front al palmell de la mare i, al cap d’uns quants segons, respiració profunda. La mare l’incorporava, ell es deixondia, es queixava i torna-m’hi torna-’.
La mare hi tornava amb l’interrogatori:
—Però, Pol, et fa mal res?
—No.
—No et fa mal la panxa?
—No.
—Pol, què tens.
En Pol va fer una pausa, es va posar la mà al front i, amb una veu compungida i plena de sentiment, va dir:
—Tinc enteritis.
Aquí, la mare i el pare es varen mirar mútuament; tots dos amb una expressió que delatava un intent d’aguantar-se el riure, però dubtant encara de quin era l’abast de l’enteritis den Pol.
[Al final, ni enteritis ni vomitada, en Pol va fer un rot i a dir: «Ah, era un xinglot».
16 d’octubre 2008
Un mes d'escola
En Pol ja fa un mes que fa la seva jornada a l’escola. En general no ha tengut gaires problemes d’afaptació, llevat del menjador. Li vàrem estalviar de quedar-s’hi durant els primers deu dies, però després ja s’hi ha hagut de quedar. I no li ha agradat gaire. No és com a l’escoleta. Allà dinaven a la mateixa aula, amb la tutora. Aquí van al menjador i no hi ha la tutora; hi ha gent que no coneix de res, i més gent.
Al principi no deia res, però a la tercera setmana ja va començar a dir que no volia anar a escola, perquè no li agradava el menjador. Si li demanàvem per què, ens deia que hi havia massa «cuineres».
Vàrem passar uns quants dies de llagrimetes a l’hora d’anar a dinar, però a poc a poc sembla que ho ha anat acceptant,
Tant de bo no ho hagués d’acceptar...
Al principi no deia res, però a la tercera setmana ja va començar a dir que no volia anar a escola, perquè no li agradava el menjador. Si li demanàvem per què, ens deia que hi havia massa «cuineres».
Vàrem passar uns quants dies de llagrimetes a l’hora d’anar a dinar, però a poc a poc sembla que ho ha anat acceptant,
Tant de bo no ho hagués d’acceptar...
Ai, la memòria
—Qui és?
—La Noèlia.
—Que hi jugues, a l’escola.
—Sí, i amb el Martí.
—I amb qui més?
—Amb el Ricard. I el Lisandro.
—I amb en Guillem)
—Sí, bé no, perquè està malalt.
—Ah, avui està malalt. Vaja. I amb qui més jugues.
—Doncs, doncs. no ho sé. És que no tinc memòria, papa, no tinc memòria.
[Doncs si que estam ben arreglats!]
—La Noèlia.
—Que hi jugues, a l’escola.
—Sí, i amb el Martí.
—I amb qui més?
—Amb el Ricard. I el Lisandro.
—I amb en Guillem)
—Sí, bé no, perquè està malalt.
—Ah, avui està malalt. Vaja. I amb qui més jugues.
—Doncs, doncs. no ho sé. És que no tinc memòria, papa, no tinc memòria.
[Doncs si que estam ben arreglats!]
14 d’octubre 2008
13 d’octubre 2008
08 d’octubre 2008
07 d’octubre 2008
05 d’octubre 2008
La festa major de l'escola (amb sardines)
En Pol i tots els seus companys d’escola varen tenir festa major divendres passat. Avui ens recordava tot el que hi va haver.
—Hi va venir una gallina [de cartó], i un gegant...
—I els diables, també —afegeix la mare—.
—Sí, els diables i les sardines.
—Les sardines, quines sardines? —demanen amb sorpresa el pare i la mare—.
—Sí, allò dels avis i les àvies, que ballen.
[El pare i la mare esclaten a riure quan s’adonen que hi ha hagut un petit canvi de vocal en el mot.]
—Hi va venir una gallina [de cartó], i un gegant...
—I els diables, també —afegeix la mare—.
—Sí, els diables i les sardines.
—Les sardines, quines sardines? —demanen amb sorpresa el pare i la mare—.
—Sí, allò dels avis i les àvies, que ballen.
[El pare i la mare esclaten a riure quan s’adonen que hi ha hagut un petit canvi de vocal en el mot.]
03 d’octubre 2008
Regularitat de gènere
[En Pol arriba d’escola. Al carrer hi ha la pastera del guixaire, sacs de runa i guies per al pladur.]
—Ui!, això és de les paletes.
[Sí això és de les paletes. I la pols, també.]
—Ui!, això és de les paletes.
[Sí això és de les paletes. I la pols, també.]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
