25 de setembre 2008

24 de setembre 2008

20 de setembre 2008

Sil·logisme

En Pol ha acabat de sopar. Ja comença a aixecar el cul de la cadira quan li recordam que queden les postres. Després d’escoltar tota l’oferta gastronòmica, decideix quedar-se amb la magrana.

La mare comença a desgranar la magrana. En Pol, impacient, comença a agafar les primeres granes. Com que la magrana estava xapada, aquestes primeres granes estan molt resseques, i això provoca l’intercanvi següent:
—No, Pol, aquest no, que està molt sec. Ara et donaré els bons.
—Els que estan mullats?

I tant

Ja ho diuen, que tot s’aferra. Si hi ha alguna manera de donar una resposta afirmativa que sigui característica de la mare den Pol aquesta només pot ser «I tant». Com es pot imaginar, la resposta apareix molt sovint en les converses entre en Pol i sa mare:
—Mama, me’n poses més?
—I tant...
[...]
—Mama, vens a l’habitació de jugar?
—I tant.
[...]
És clar que aquesta expressió no podia quedar reservada per a la boca de la mare i, per això mateix, ara ja la tenim ben incorporada en el llenguatge den Pol:
—Pol, em fas un petó?
—I tant.
[...]
—Pol, vols més cereals?
—I tant.
Fins i tot, es pot sentir en circumstàncies més curioses.

[Situació: en Pol fa més de dues hores que dorm la migdiada. El pare i la mare l&rsqo;intenten deixondir. Després d’intents reiterats que obtenen la mateixa resposta: sacsejada de cap i «mnmnmnmnm». Al cap d’una estona, la mare ho torna a intentar amb altres arguments.]
—Pol, ens aixequem i anem al parc una estona.
[Sense aixecar el cap clavat al coixí.]
—I tant.

18 de setembre 2008

[Memòria de la nostra petita hecatombe I]

En Pol ja torna a dormir a la seva habitació. En Pol ha deixat el llit del pare i de la mare. I el pare i la mare, també l’han deixat.

En Pol ha consentit a deixar dormir el pare i la mare a la seva habitació, Tot i que quan li ho vam comunicar —que durant un temps hauríem de dormir tots a la seva habitació— ens va dir, claramemt: «No sus deixaré dormir a la meva habitació».

Al final ens hi deixa dormir, per sort, perquè des de dilluns l’habitació de la mare i del pare sembla un decorat de guerra.

Com sempre passa en aquests casos, he cercat memòria fotogràfica de com era l’habitació abans de començar les obres i, sobretot, el lavabo. Però, com es pot suposar, no n’hi ha gaires.

Aquí en pos tres per deixar constància de la fesomia inicial de la zona afectada. [La del lavabo és molt dolenta perquè és una captura d’un vídeo accidental fet amb la càmera de fotos.]


16 de setembre 2008

Set

«Ho sento, no puc fer ni cap ideia sen(s) aigua.»
No fa falta afegir-hi res més, no?

15 de setembre 2008

Estem fent feina



En Pol és petit, bé un petit que s’ha fet gran, i que se n’hi fa cada dia més. A banda de jugar o de legir contes o de mirar dibuixos, an Pol li agrada fer feina. Quan el pare o la mare estan ficats en qualque remenat, en Pol ben aviat s’hi vol afegir; llevat que el pare hagi de fer soroll amb la màquina de fer forats: llavors no va de feines.

Quan hi ha feina ell s’hi aferra, i mira la mare o el pare, o qui tengui més a prop, i li diu: «Jo ajudo, jo ajudo. Estem fent feina. Oi que som treballadors?, oi que sí?»

Una altra de capgirada

Segons en Pol: si voleu travessar el carrer, haureu d’esperar que us donin pas els «fermassos».

A l’escola dels grans

En Pol avui s’ha estrenat a l’escola dels grans. Ell ja tenia molt clar que enguany no tornaria al Molí, que era la &laqup;meva escola que ja s’ha acabat». Sabia que aquest curs aniria a l’escola dels grans. Avui hi ha començat. Bé, de fet l’altre dia hi vàrem anar tots tres una estona per començar a familiaritzar-se amb l’aula i la mestra, na Patrícia. Avui, doncs, hi hem anat (aquesta vegada només en Pol i el pare) i ell s’hi ha quedat una estoneta (una hora i mitja) però sense el pare ni la mare: amb na Patrícia i la resta de nens del primer torn d’adaptació (la meitat de la classe).
Quan han arribat a la classe, ja n’hi havia dos que ploraven. En Pol, però, no n'ha fet gaire cas. Hem saludat na Patrícia, hem desat un petit àlbum de fotos a la capsa dels tresors den Pol, i ben aviat ja s’ha assegut a jugar amb un trencaclosques. El pare li ha dit adéu, en Pol li ha fet una besada i el pare ha sortit de l’aula.
Una hora i mitja més tard, el pare ha anat a recollir en Pol. Ha hagut d’esperar una estona perquè hi havia un petit embús de «recol·lectors» a la porta. Quan ha aconseguit entrar, en Pol la vist ben aviat i s’hi ha acostat amb els braços oberts per fer-li una aferrada pel coll. Quan el pare l’ha alçat, abans de dir res més, en Pol ho ha deixat ben clar: «No he plorat».
El pare ja n’estava segur que seria així.

11 de setembre 2008

Ordre de cavalleria

«Amor e temor se covén contra desamor e menyspreament; e per aysò, covenc que cavayler, per noblea de coratge e de bonas custumes e per la honor tan alta e tan gran la qual li és feta per elecció, e per cavayl e per armes, fos amat e temut per les gents; e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.»
Ramon Llull, Llibre de l’ordre de cavalleria











[Amb un diumenge al Besalú Medieval n’hi ha prou per armar un cavaller.]

On és la màguina?

Parlar no és fàcil. I quan tens tres anys, encara menys. En Pol no té gaires peculiaritats a l’hora de xerrar: s’explica prou bé, no té problemes per pronunciar els sons que, per a la seva edat, li toca pronunciar i, si té xerrera, no li costa gens contar-te un conte o demostrar-te la memòria que té dient-te allò de «Te’n recordes aquell dia que...».

Potser el que més pot cridar l’atenció de la parla den Pol és l’habilitat de capgirar les síl·labes en determinades paraules:
[Situació. És hora d’anar a dormir, com ell diria: «ja és de bona nit». En Pol s’està posant el pijama. Ja s’ha posat els calçons i comença a posar-se la camiseta. Passa el cap pel forat del mig. Passa un braç pel forat corresponent, però la camiseta queda un mica capgirada i rebregada perquè no se l’ha acabada de baixar. Intenta ficar el braç que li queda a fora però per molt que posa la mà cap a un costat i cap a l’altre no aconsegueix enfilar el forat.]
— Oh, on és l'altra màguina. Mama, he perdut una màguina.

El mot més destacable del seu vocabulari, però, és biblioteca. O, més aviat, la paraula que en Pol fa servir en comptes de biblioteca: bicluqueta.

Ell és ben conscient que no és capaç de dir biblioteca i que no ho diu com el pare ni la mare. Ell sap que diu bicluqueta i sovint afegeix: «És que no ho sé dir».

Un dia, ja fa uns quants mesos, vaig anar a cercar en Pol a l’escoleta. Havíem de tornar uns contes a la biblioteca i per això vam enfilar el camí cap allà. Vam passar per la plaça del Mercat i, allà, ben a punt d’entrar al mercat vam trobar n’Adrià amb la seva mare:
Pare: Mira, Pol, n’Adrià.
Pol: Adrià, hola!
Adrià: Hola, Pol.
Mare de n’Adrià: Hola, Pol, mira, nosaltres anem al mercat. Què? Vosaltres també veniu a comprar menjar?
Pol: No, nosaltres ’nem a la bicl..., ai!, a la bilbu..., ai!, a la bicluc, ai!

[En Pol fa una pausa, veu que no se’n sortira. Es gira cap al pare.]

Pol [en veu baixa]: Va, digue’ho tu, que no me surt.

08 de setembre 2008

Escales

En Pol camina, ja ho sabem. Potser no camina tant com li agradaria a la majoria de gent, però ho fa de tant en tant.

En Pol camina, de tant en tant, i es cansa. Quan en té prou, de caminar, es planta davant del pare o de la mare, aixeca els braços en senyal de rendició total, posa cara de pena i diu: «Va... és que em canso».

En el cas de les escales, l’acció és la mateixa: plantada i obstrucció del cames-llargues, rendició, cara penosa. L’argument, però, és més contundent: «És que aquesta escala és molt dura».