Una de les coses que va heretar el pare den Pol del seu pare és el costum de baixar sempre per l’escala en lloc de fer servir l’ascensor. En Pol sembla que vol començar a seguir els passos del pare i, cada vegada més, decideix que vol baixar per l’escala.
L’altre dia, en Pol i el pare varen sortir de casa, i de dret se’n va anar cap a l’escala en comptes d’aturar-se davant l’ascensor: «Per l’escala». El pare ben content li passa pel costat, baixa dos escalons i es gira per mirar enrere com en Pol comença a baixar. El pare li ofereix la mà per si vol més suport. No la vol. De fet, comença a baixar els primers escalons sense acostar-se al passamà. Alça la mirada cap al pare, somriu i diu:
—Mira, papa, sense agafar-me: com els senyors...
[Realment, tot un milhomes.]
23 d’octubre 2008
20 d’octubre 2008
Quina notxe!
La matinada de dilluns hi va haver moguda.
Cap a les cinc i mitja de la matinada. El pare den Pol, que dormia a l’habitació den Pol, va sentir en Pol —que dormia al sofà del menjador amb la mare— com cridava: «Xavier» ben fort. De fet, el pare, que dorm com una soca, es va aixecar d’un bot i va sortir de l’habitació per anar a veure què passava. Quan va entrar al menjador, gairebé va xocar amb la mare, que portava en Pol a coll, i que sortien corrents en direcció al lavabo. El pare només va tenir temps de decantar-se una miqueta i de sentir com la mare deia que en Pol volia vomitar... i en Pol també ho deia.
Quan el pare va arribar al lavabo, la mare ja seia al taburet i aguantava el cap den Pol abocat damunt el vàter ben obert. I en Pol, escopia però no vomitava.
La mare va explicar al pare que en Pol havia estat bevent molta d’aigua, i que es queixava; com que el fet de beure molta d’aigua i vomitar és una cosa que s’ha donat més d’una vegada, la mare havia demanat an Pol si es trobava malament, si volia vomitar. I en Pol havia dit que sí, que volia vomitar. I això havia estat just abans d’aquell crit de «Xavier» que va fer botar el pare del llit.
Mentrestant, l’escena continuava com havia quedat: el pare, a la porta del lavabo; la mare, asseguda al taburet aguantant en Pol, abocat al vàter i sense vomitar.
El millor de tot, és que la mare, quan veia que no vomitava, l’intentava redreçar, però en Pol es queixava i es tornava a tirar endavant dient que volia vomitar. La situació ha continuat així una estona; fins que la mare es va adonar que en Pol s’adormia allà, amb el front ben recolzat damunt la mà de la mare, abocat al vàter. La mare l’intentava retirar i en Pol es tornava a queixar dient que volia vomitar. Al cap d’una estona, la mare va intentar interrogar el pacient:
—Però, segur que vols vomitar?
—Sí.
—Et fa mal la panxa?
—No.
—Vols fer caca?
—No.
—Tens vomitera?
—Sí.
I una altra vegada: en Pol abocat al vàter, front al palmell de la mare i, al cap d’uns quants segons, respiració profunda. La mare l’incorporava, ell es deixondia, es queixava i torna-m’hi torna-’.
La mare hi tornava amb l’interrogatori:
—Però, Pol, et fa mal res?
—No.
—No et fa mal la panxa?
—No.
—Pol, què tens.
En Pol va fer una pausa, es va posar la mà al front i, amb una veu compungida i plena de sentiment, va dir:
—Tinc enteritis.
Aquí, la mare i el pare es varen mirar mútuament; tots dos amb una expressió que delatava un intent d’aguantar-se el riure, però dubtant encara de quin era l’abast de l’enteritis den Pol.
[Al final, ni enteritis ni vomitada, en Pol va fer un rot i a dir: «Ah, era un xinglot».
Cap a les cinc i mitja de la matinada. El pare den Pol, que dormia a l’habitació den Pol, va sentir en Pol —que dormia al sofà del menjador amb la mare— com cridava: «Xavier» ben fort. De fet, el pare, que dorm com una soca, es va aixecar d’un bot i va sortir de l’habitació per anar a veure què passava. Quan va entrar al menjador, gairebé va xocar amb la mare, que portava en Pol a coll, i que sortien corrents en direcció al lavabo. El pare només va tenir temps de decantar-se una miqueta i de sentir com la mare deia que en Pol volia vomitar... i en Pol també ho deia.
Quan el pare va arribar al lavabo, la mare ja seia al taburet i aguantava el cap den Pol abocat damunt el vàter ben obert. I en Pol, escopia però no vomitava.
La mare va explicar al pare que en Pol havia estat bevent molta d’aigua, i que es queixava; com que el fet de beure molta d’aigua i vomitar és una cosa que s’ha donat més d’una vegada, la mare havia demanat an Pol si es trobava malament, si volia vomitar. I en Pol havia dit que sí, que volia vomitar. I això havia estat just abans d’aquell crit de «Xavier» que va fer botar el pare del llit.
Mentrestant, l’escena continuava com havia quedat: el pare, a la porta del lavabo; la mare, asseguda al taburet aguantant en Pol, abocat al vàter i sense vomitar.
El millor de tot, és que la mare, quan veia que no vomitava, l’intentava redreçar, però en Pol es queixava i es tornava a tirar endavant dient que volia vomitar. La situació ha continuat així una estona; fins que la mare es va adonar que en Pol s’adormia allà, amb el front ben recolzat damunt la mà de la mare, abocat al vàter. La mare l’intentava retirar i en Pol es tornava a queixar dient que volia vomitar. Al cap d’una estona, la mare va intentar interrogar el pacient:
—Però, segur que vols vomitar?
—Sí.
—Et fa mal la panxa?
—No.
—Vols fer caca?
—No.
—Tens vomitera?
—Sí.
I una altra vegada: en Pol abocat al vàter, front al palmell de la mare i, al cap d’uns quants segons, respiració profunda. La mare l’incorporava, ell es deixondia, es queixava i torna-m’hi torna-’.
La mare hi tornava amb l’interrogatori:
—Però, Pol, et fa mal res?
—No.
—No et fa mal la panxa?
—No.
—Pol, què tens.
En Pol va fer una pausa, es va posar la mà al front i, amb una veu compungida i plena de sentiment, va dir:
—Tinc enteritis.
Aquí, la mare i el pare es varen mirar mútuament; tots dos amb una expressió que delatava un intent d’aguantar-se el riure, però dubtant encara de quin era l’abast de l’enteritis den Pol.
[Al final, ni enteritis ni vomitada, en Pol va fer un rot i a dir: «Ah, era un xinglot».
16 d’octubre 2008
Un mes d'escola
En Pol ja fa un mes que fa la seva jornada a l’escola. En general no ha tengut gaires problemes d’afaptació, llevat del menjador. Li vàrem estalviar de quedar-s’hi durant els primers deu dies, però després ja s’hi ha hagut de quedar. I no li ha agradat gaire. No és com a l’escoleta. Allà dinaven a la mateixa aula, amb la tutora. Aquí van al menjador i no hi ha la tutora; hi ha gent que no coneix de res, i més gent.
Al principi no deia res, però a la tercera setmana ja va començar a dir que no volia anar a escola, perquè no li agradava el menjador. Si li demanàvem per què, ens deia que hi havia massa «cuineres».
Vàrem passar uns quants dies de llagrimetes a l’hora d’anar a dinar, però a poc a poc sembla que ho ha anat acceptant,
Tant de bo no ho hagués d’acceptar...
Al principi no deia res, però a la tercera setmana ja va començar a dir que no volia anar a escola, perquè no li agradava el menjador. Si li demanàvem per què, ens deia que hi havia massa «cuineres».
Vàrem passar uns quants dies de llagrimetes a l’hora d’anar a dinar, però a poc a poc sembla que ho ha anat acceptant,
Tant de bo no ho hagués d’acceptar...
Ai, la memòria
—Qui és?
—La Noèlia.
—Que hi jugues, a l’escola.
—Sí, i amb el Martí.
—I amb qui més?
—Amb el Ricard. I el Lisandro.
—I amb en Guillem)
—Sí, bé no, perquè està malalt.
—Ah, avui està malalt. Vaja. I amb qui més jugues.
—Doncs, doncs. no ho sé. És que no tinc memòria, papa, no tinc memòria.
[Doncs si que estam ben arreglats!]
—La Noèlia.
—Que hi jugues, a l’escola.
—Sí, i amb el Martí.
—I amb qui més?
—Amb el Ricard. I el Lisandro.
—I amb en Guillem)
—Sí, bé no, perquè està malalt.
—Ah, avui està malalt. Vaja. I amb qui més jugues.
—Doncs, doncs. no ho sé. És que no tinc memòria, papa, no tinc memòria.
[Doncs si que estam ben arreglats!]
14 d’octubre 2008
13 d’octubre 2008
08 d’octubre 2008
07 d’octubre 2008
05 d’octubre 2008
La festa major de l'escola (amb sardines)
En Pol i tots els seus companys d’escola varen tenir festa major divendres passat. Avui ens recordava tot el que hi va haver.
—Hi va venir una gallina [de cartó], i un gegant...
—I els diables, també —afegeix la mare—.
—Sí, els diables i les sardines.
—Les sardines, quines sardines? —demanen amb sorpresa el pare i la mare—.
—Sí, allò dels avis i les àvies, que ballen.
[El pare i la mare esclaten a riure quan s’adonen que hi ha hagut un petit canvi de vocal en el mot.]
—Hi va venir una gallina [de cartó], i un gegant...
—I els diables, també —afegeix la mare—.
—Sí, els diables i les sardines.
—Les sardines, quines sardines? —demanen amb sorpresa el pare i la mare—.
—Sí, allò dels avis i les àvies, que ballen.
[El pare i la mare esclaten a riure quan s’adonen que hi ha hagut un petit canvi de vocal en el mot.]
03 d’octubre 2008
Regularitat de gènere
[En Pol arriba d’escola. Al carrer hi ha la pastera del guixaire, sacs de runa i guies per al pladur.]
—Ui!, això és de les paletes.
[Sí això és de les paletes. I la pols, també.]
—Ui!, això és de les paletes.
[Sí això és de les paletes. I la pols, també.]
02 d’octubre 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
