L’operació den Pol

En Pol ha passat per una mala experiència. En Pol ha passat per la sala d’operacions: fimosi. El dia de la intervenció en Pol va anar preparat a l’hospital, perquè n’havien parlat molt a casa. Li ho havien explicat tot el pare i la mare.

Quan s’acostava l’hora de l’operació, allà, esperant per entrar, ja eren massa hores de dejú i sense poder beure ni aigua, i tota la serenor se’n va anar. Va arribar el zelador i el pare i la mare varen haver de veure com se n’anava bramant.

Varen passar unes quantes hores i, al final, en Pol va sortir de reanimació. El pare i la mare temien el moment de veure’l pensant que es tornaria a posar a plorar en veure sa mare.

Doncs, res de res. La mare, el pare, l’abuelo, l’abuela, el tiíto i la tiíta varen quedar amb un pam de nas quan en Pol va sortir de la zona quirúrgica estirat a la seva llitera, amb la sonda endollada al braç i dient serenament: «Estic bé, mama, estic bé».

Oblit escatològic

El cap de setmana del 15 i 16 de novembre en Pol va anar per primera vegada de colònies. Hi ha anat amb el pare i la mare... i una porronada més de nins, nines, pares i mares de l’escola. Tots a la Pobla de Lillet (Berguedà).

La casa de colònies tenia coses bones i no tan bones. Una cosa que tenia, però, eren els lavabos en un edifici annex, separat de la resta. En un viatge a cuita-corrents fins allà després de la frase dramàtica «Tinc caca», en Pol seia a la tassa i son pare l’aguantava perquè no caigués forat avall. Feia un fred que pelava. En Pol, assegut allà, amb cara de fred, va aixecar el cap i va dir:

—Papa, si no surt és que m’he oblidat.

[Perquè no li tingués en compte ni la correguda ni el fred.]

Amb plaça

En Pol ja té una mare metge amb plaça laboral pròpia (triada). Quan es passin tots els tràmits burocràtics pertinents a la fi podrà tenir una mare metge funcionària de l’ICS.

En Pol felicitant les felices doctores Moya i Moreno

Una de llenguatge no sexista

Avui en Pol s’ha manifestat partidari de la no-discriminació de gènere en el llenguatge. Amb un mes i mig a l’escola ja ha pres consciència de la diferència i no vol que les generalitzacions puguin emmascarar el gènere i el sexe.
—Pol, què hi fas aquí. Ets un trapella!
—No, papa, no sóc cap trapella.
—No?
—Sóc un trapell, papa, que sóc un nen.

No puc parlar, que estic conduint

[Situació: en Pol i sa mare són al cotxe: la mare condueix i en Pol seu darrere a la seva cadireta. Tornen de cal metge. Sona el telèfon mòbil de la mare, és l’abuelo Ramón. Despenja i diu:
—No puc parlar, que estic conduint.
En Pol salta de seguida:
—Mare, jo sí que puc parlar, perquè no estic conduint.
La mare li dóna el telèfon i en Pol relata a l’abuelo Ramón la visita a cal metge fil per randa.

Quan tinguis la panxa plena

En Pol és amb la mare, i duu en Nono a la mà. De cop, aixeca el cap:
—Ara tens la panxa plena?
—No, Pol.
—Quan tinguis la panxa plena d’un nen, jo li donaré en Nono i el cuidaré. I si el tira enterra l’hi recolliré.
La mare, al·lucinada.

Mitjons de nena

En Pol no duu calcetins. Li agrada molt anar descalç. Son pare li diu que com a mínim s’ha de posar calcetins, que ja no fa calor. En Pol hi accedeix. Van al calaix dels calcetins i, com que només els ha de sur per casa, n’agafa uns de granats amb rombes rosa —donació desinteressada de la veïnada, padrina de bessones.
—Aquests mitjons són de nena.
—Ah, sí?
—Sí.
—I que no ets una nena, tu?
—No.
—Per què?
—[Amb riure vergonyós] Perquè no porto calcetes.
—Ah, no? I què duus, doncs?
—Calcetos.