Ai ai ai que no anam bé

En Pol fa una pregunta senzilla i planera:

—I n’hi haurà per a tothom i tothoma?

[Maleïda escola!]

Aquesta va pen Tolo: baverall a punt

[Antecedents]
Diumenge passat en Pol va assistir al seu primer concert de Nou Romancer, a Vilafranca del Penedès. Allà va poder veure el seu oncle Tolo tocant els tambors.

Avui en Pol, en arribar d’escola i després de berenar, ha entrat a l’habitació de jugar, ha agafat dos cistells de tela que té penjats per guardar-hi coses, els ha posat cap per avall al costat del pianet i s’ha assegut al tamboret. Ha mirat cap al pare que era a la porta de l'habitació i li ha dit:

—És que vull tocar els tambors com en Tolo.

Ha connectat la melodia automàtica del pianet i ha començat a pegar cops al cul dels cistells... com en Tolo.

I l’hecatombe?

Doncs, s’ha acabat. Només queda per fer el reportatge final.

El retorn de l’ensaïmada

En Pol, sa mare i son pare són al llit. Dormen. En Pol es remou, remuga, s’incorpora i diu, amb veu queixosa:

―Vull posar lo blanc a l’ensaïmada…

Cau, i es torna a adormir.

Postoperatori

En Pol ha tengut uns quants dies de postoperatori. A l’hora de pixar no hi ha hagut gaires problemes. Els conflictes més grossos venien en el moment de fer les cures; bàsicament per por que li fessin mal ―«No, que em faràs mal, t’ho demano per favor».

Al final, però, la cosa va anar millorant ràpidament. Fins al punt que no té cap problema de parlar-ne:

[En Pol i sa mare van pel carrer, i de cop topen amb el pare d’un company de parc den Pol. Salutacions pertinents.]

En Pol diu:

—Va, mama, li expliques que m’han operat?

Gairebé ensaïmada

En Pol menja un entrepà. L’entrepà, de pernil dolç, l’hi ha fet la mare amb una barra de pa gallec. El pa és flonjo i la crosta, a bocins, està ben enfarinada.

En Pol mossega l’entrepà, mira el pare, mira el pa, mastega, torna a mirar el pare i, assenyalant un bocí de crosta ben enfarinat diu:

—Mira, papa, gairebé s’ha fet ensaïmada.