La càmera den Pol

Quan vàrem quedar embarassats den Pol, vàrem comprar la nostra primera càmera digital: una Kikon Coolpix de 3,2 megapíxels. La càmera ens va durar escassament dos anys i a l’estiu del 2006 l’objectiu va decidir no obrir-se més. Quan vàrem anar a mirar d’adobar-la, com que havia caducat la garantia, ens varen recomanar directament que ens compréssim una altra càmera, que ens sortiria més o menys pel mateix preu.

Així ho vàrem fer. En vàrem comprar una altra i vàrem donar la Nikon espatllada an Pol perquè fes tantes «fotos» com volgués. I el vàrem fer ben feliç.

Des de llavors la càmera ha estat amb les juguetes den Pol, ha anat per terra més de mil cops i en Pol li ha fotut totes les trompades que ha pogut.

Avui, gairebé un any i mig més tard, he recollit la càmera del menjador i anava a desar-la al calaix de les juguetes quan m’ha passat una idea estúpida pel cap: «I si li pos les piles de l’altra càmera? Seria divertit que s’obrís l’objectiu». Dit i fet: li he posat les piles de la càmera «viva»; he pitjat el botó, i, com bé podeu suposar, he rigut molt quan he vist que l’objectiu —això sí, amb creeeec impressionant— ha ressuscitat.

El resultat és que ara en Pol té la seva primera càmera digital i com a conseqüència inauguram aquí una nou àlbum de fotos: «L’ull den Pol», on penjarem les millors fotos fetes pen Pol. I només les fetes pen Pol, de bon de veres.

El primer trimestre d’escola

Ara que ha acabat el primer trimestre de l’escola, podem completar el relat que començava en una notícia del 30 de setembre en què es feia un resum del mes d’adaptació.

Després d’aquell inici prometedor, una gastroenteritis va trencar el camí planer que s’havia dibuixat i una setmana d’absència va fer que tot tornàs enrere. En Pol no volia anar a l’escola, plorava quan el deixàvem i quan l’anàvem a recollir, es passava l’estona molt tristot sobretot al pati, i de tant en tant el pipí i la caca a sobre. L’octubre va passar així de penós. Quan enfilàvem el camí cap a l’escola ens intentava persuadir que no calia que hi anéssim: «A eccola no hi és».

Al novembre la cosa va començar a millorar una miqueta: en Pol es tornava a adaptar a poc a poc. Deixava enrere les llàgrimes i fins i tot deia que li agradava l’escola. Però el desastre en forma de broquitis/pneumònia i gastroenteritis li va fer passar gairebé mig novembre a casa malalt.

Quan a final de novembre va tornar a escola ja no sabíem si s’hauria de tornar a adaptar, si tornarien els plors. Doncs, no. Va tornar a l’escola amb moltes ganes, va deixar enrere les llàgrimes i, fins i tot, es delia per anar a escola. Quan l’anàvem a cercar, obria els braços i venia corrents a fer-nos una abraçada.

Un dia, sa mare l’hi duia. Com que un semàfor s’acabava de posar vermell. sa mare es va seure al banc que hi havia a prop. En Pol s’hi va plantar al davant i li va dir: «No, mama, a eccola».

En tot el mes de desembre ja no ha faltat ni un dia a classe per malaltia. Com una seda.