En Pol i l’escola

Aquest mes d’estrena, en Pol entra a l’escola a les nou i mitja. Com que sa mare ha agafat vacances, durant les primeres setmanes només hi ha anat al matí fins a les dotze. Sa mare l’ha recollit a les dotze per anar a dinar a casa. El primer dia, dia 13, ja a tornat a casa cantant el «Caragol treu banya» (a la seva manera, és clar). Tot i les llàgrimes del primer moment a l’hora de deixar-lo, ben aviat s’adapta al nou espai.

A la tercera setmana, l’horari ja s’ha estirat fins a les tres; cosa que ha implicat dinar i fer la migdiada a l’escola: surt a les quatre. El primer dia de dinar a escola no li acaba de fer el pes i li costa molt menjar.

Cap a final de mes s’acosta Sant Miquel i a l’escola en Pol comença a conèixer el Camell i els gegants vells: en Miquel i na Montserrat. Arriba la darrera setmana d’adaptació i ja li toca berenar a l’escola i sortir, per tant, a les cinc.

En Pol s’ha adaptat molt bé, tot i les llàgrimes de l’entrada i quan el va a recollir la mare.

Festa major i gastroenteritis

Avui és festa major a Molins, Sant Miquel, però en Pol l’ha començada molt malament: ahir vespre va vomitar i ha esta de diarrea tota la matinada. El Camell haurà d’esperar.

A voltar per l’Empordà (II). Lingüísitca pòlica

Com ja s’ha comentat abans, des del mes d’agost la llengua d’en Pol s’ha desfermat d’allò més. Tot i això, és evident que l’us del llenguatge que és capaç de fer és molt limitat. A poc a poc, el lèxic es va ampliant, l’aprenentatge de verbs es va desenvolupant i la repetició i l’aprenentatge d’expressions també es va afinant.

El llenguatge ja ha passat de l’estadi de la pura identificació i comença a fer frases senzilles. La conjugació verbal és rudimentària i pràcticament, només fa servir la tercera persona. De pronoms febles, en fa servir molts pocs o gairebé cap. Els noms solen anar precedits d’un article universal: a, que tant val per al masculí com per al femení. No controla la autoidentificació i, per tant, si ell és el subjecte de la frase és Pol o senzillament Nene. En les frases que contenen subjecte, complement directe i verb, normalment l’estructura que presenten és la següent: S + CD + V. Per exemple: «A Pol poma menja».

Per tot això, ens va deixar de pedra el dia que anàvem els tres en el cotxe i, a l’horitzó, s’alçava una lluna ben visible, tot i ser de dia. En Pol va cridar «A lluna», i jo em vaig fer el despistat i vaig demanar «La lluna? On?». Immediatament en Pol, estirant el braç cap a la lluna, va deixar anar la seva perla lingüística: «Papa, a veu, a lluna?».

En Pol acabava de fer una estructura sintàctica d’una complexitat notable: havia fet un desplaçament del CD a la dreta («a lluna»), que havia quedat substituït per un pronom de represa abans del verb («a veu»).

A voltar per l’Empordà

Aprofitant que el papa tenia festa dilluns, gràcies a la Mercè, i que la mare tenia vacances, en Pol va anar a voltar per l’Empordà. Hi va veure castells de tota mena (fins i tot uns que els diuen esglésies quan es veu clarament que són castells), campanes i campanars, pedres romanes i gregues, aiguamolls més aviat aiguaeixuts, vaques, cavalls i quaqües, i moltes més coses.

De tot, però, ens quedam amb dues coses: es va fer el seu primer entrepà i va deixar anar una meravella lingüística.

La història de l’entrepà va passar així. Arribats a Fortià, on havíem llogat una habitació, vàrem tirar de dret a sopar en un dels dos restaurants del poble. El primer que vàrem veure va ser que molts alemanys varen decidir tirar cap a Mallorca perquè creien que ja n’hi havia massa per l’Empordà. Un cop asseguts a taula i per fer passar la rusca abans que arribàs el sopar, ens varen dur a taula unes llesquetes de pa i un talls de botifarra catalana. Mentre el pare i la mare anaven xerrant, en Pol va agafar una llesca de pa, hi va posar un tall de catalana i ho va tapar tot amb una altra llesca, i apa, a endrapar. El pare i la mare es varen mirar amb cara de sorpresos: «S’acaba de fer el primer entrepà de la seva vida».

Pel que fa a la perla lingüística en parlaré en un altre escrit, perquè crec que demana una petita disquisició sobre l’estadi actual del llenguatge den Pol.

PS. En el viatge de tornada, no vàrem resistir la temptació de fer parada al poble d’Albons. Sempre fa gràcia saber que tens un poble.

PPS. També crec que hem d’afegir què, gràcies a aquesta sortida, en Pol va fer la seva primera campana. Si que s’estrena aviat!

Ja s’ha estrenat

En Pol avui ha entrat en l'espiral del sistema educatiu que, tot i que enguany ho fa de manera voluntària, no el deixarà partir en catorze anys. Després, si ho vol, encara podrà continuar-hi, un altre pic de manera «voluntària», un parell d’anys més (un parell mallorquí, és clar).

Al començament, quan sa mare li ha dit d’anar a escola ell ja ha di que no. [Per defecte, la resposta sempre és no.] Quan ha vist la bossa de l’escola ja ha canviat de parer i hi ha volgut anar. Han partit cap a l’escola i poc abans d’arribar-hi ell ja anava dient «Arribat, arribat».

En entrar a l’escoleta ja estava tot animat, però quan sa mare li ha dit la frase maleïda: «Pol, em fas un petó que la mama se n’ha d’anar», evidentment s’ha desfermat el plor. Després ha vengut el neguit per saber si ha durat poc o molt. Neguit que no s’ha esvaït fins a les dotze quan la mare l’ha tornat a cercar. Com es pot suposar llavors no en volia marxar. Tot content ha relatat a la mare tot el que ha fet a l’escola: «Cargol a banya a muntanya muntanya» [‘Hem cantat el caragol treu banya...’], efant jugar [‘He jugat amb l’elefant tobogan del patí’]. Primer dia superat.

«Això acaba»

A l’hora del menjar, la veritat és que no hi ha gaires queixes: endrapa que és un bé de déu. Ara bé, com tothom, hi ha coses que li agraden més que d’altres. I ara ha après que si li ve de gust menjar-se primer les patates fregides, encara que tu li posis la forqueta davant amb un tros de carn, només ha de ficar-se una patata a la boca, començar a rosegar, mirar la forqueta, mirar-te i dir, assenyalant cap a la boca: «Això acaba». Si no ets prou ràpid, encara és capaç de passar una altra patata per davant del tros de carn que s’espera a la forqueta.

Apunt lingüístic (deformació professional, què hi farem)

L’altre dia va col·locar meravellosament bé un pronom en al seu lloc: «No en vol».

Apunt de comoditat (els tests s’assemblen a les olles)

En Pol i sa mare són al sofà després d’un dels àpats importants del dia. En aquest moment de relaxació, quan comença a veure que el xubec l’envaeix, en Pol es gira cap a la mare i li diu: «Mama, pete Nono». És a dir, «Mama, on és la pipa i en Nono». [Incís. Si ho coneixeu en Nono, és un hipopòtam de peluix de color rosa; company inseparable den Pol a l’hora de dormir.] A més a més, no només ho diu, sinó que fa la pregunta i alhora empeny la mare com dient-li que ja es pot aixecar per anar-ho a cercar tot plegat. Ella li diu que hi vagi ell a cercar-ho. Com que cap dels dos culs no té intenció d’aixecar-se del sofà per anar a cercar la pipa i en Nono, es passa a la solució següent: «Papa, pete Nono».

Però el papa no dóna cap resposta. La mare recomana an Pol que ho digui més fort. I aleshores en Pol ho repeteix cridant: «Papa, pete Nono». Veient que el papa no entra al menjador amb en Nono en una mà i el xumet a l’altra, en Pol es gira cap a la mare i diu: «Papa no sent». [Ell també pensa que estic sord.]

Apunt de sexualitat (tots els homes són iguals)

Final d’agost. Decidim fer un capfico d’horabaixa. Com que ja sortim tard decidim anar fins a la platja de Gavà, que és a prop i no és el pitjor que pots triar per aquí. Muntem la paradeta a la sorra i en Pol no tarda gaire a fer castells d’arena per desconstruir-los tot seguit. En un moment determinat, una al·lota morena passa prop seu. La noia només duu la part inferior del biquini i, per tant, deixa al descobert unes glàndules mamàries generosament desenvolupades. En Pol la segueix amb la mirada mentre passa i es planta davant nostre mirant cap a les ones. En Pol l’assenyala, ens mira i diu: «Mama, mama, mama». No cal dir que a la mare den Pol no li fa gaire gràcia.

Eccola

Ahir en Pol va tenir el primer contacte seriós amb l’escoleta. Ja hi havia anat, el dia que feien la jornada de portes obertes; però ahir vàrem tenir l’entrevista amb la monitora. Mentre nosaltres xerràvem ell passava revista i inspecció a totes les juguetes de l’aula. Després vàrem penjar una foto seva damunt del penjador on ha de deixar la bata i la bossa de la roba, i una altra damunt el penjador de la seva tovallola. Fins i tot va estrenar l’orinal de l’aula.

Al final gairebé el vàrem haver de treure a la força, perquè amb tanta jugueta per tastar no n’havia tengut prou. A veure si a partir de la setmana que ve costa tant treure’l-en...

Dijous 13, a les 9.30 h és el dia D.