A voltar per l’Empordà (II). Lingüísitca pòlica

Com ja s’ha comentat abans, des del mes d’agost la llengua d’en Pol s’ha desfermat d’allò més. Tot i això, és evident que l’us del llenguatge que és capaç de fer és molt limitat. A poc a poc, el lèxic es va ampliant, l’aprenentatge de verbs es va desenvolupant i la repetició i l’aprenentatge d’expressions també es va afinant.

El llenguatge ja ha passat de l’estadi de la pura identificació i comença a fer frases senzilles. La conjugació verbal és rudimentària i pràcticament, només fa servir la tercera persona. De pronoms febles, en fa servir molts pocs o gairebé cap. Els noms solen anar precedits d’un article universal: a, que tant val per al masculí com per al femení. No controla la autoidentificació i, per tant, si ell és el subjecte de la frase és Pol o senzillament Nene. En les frases que contenen subjecte, complement directe i verb, normalment l’estructura que presenten és la següent: S + CD + V. Per exemple: «A Pol poma menja».

Per tot això, ens va deixar de pedra el dia que anàvem els tres en el cotxe i, a l’horitzó, s’alçava una lluna ben visible, tot i ser de dia. En Pol va cridar «A lluna», i jo em vaig fer el despistat i vaig demanar «La lluna? On?». Immediatament en Pol, estirant el braç cap a la lluna, va deixar anar la seva perla lingüística: «Papa, a veu, a lluna?».

En Pol acabava de fer una estructura sintàctica d’una complexitat notable: havia fet un desplaçament del CD a la dreta («a lluna»), que havia quedat substituït per un pronom de represa abans del verb («a veu»).