En Pol avui ha entrat en l'espiral del sistema educatiu que, tot i que enguany ho fa de manera voluntària, no el deixarà partir en catorze anys. Després, si ho vol, encara podrà continuar-hi, un altre pic de manera «voluntària», un parell d’anys més (un parell mallorquí, és clar).
Al començament, quan sa mare li ha dit d’anar a escola ell ja ha di que no. [Per defecte, la resposta sempre és no.] Quan ha vist la bossa de l’escola ja ha canviat de parer i hi ha volgut anar. Han partit cap a l’escola i poc abans d’arribar-hi ell ja anava dient «Arribat, arribat».
En entrar a l’escoleta ja estava tot animat, però quan sa mare li ha dit la frase maleïda: «Pol, em fas un petó que la mama se n’ha d’anar», evidentment s’ha desfermat el plor. Després ha vengut el neguit per saber si ha durat poc o molt. Neguit que no s’ha esvaït fins a les dotze quan la mare l’ha tornat a cercar. Com es pot suposar llavors no en volia marxar. Tot content ha relatat a la mare tot el que ha fet a l’escola: «Cargol a banya a muntanya muntanya» [‘Hem cantat el caragol treu banya...’], efant jugar [‘He jugat amb l’elefant tobogan del patí’]. Primer dia superat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada