A voltar per l’Empordà

Aprofitant que el papa tenia festa dilluns, gràcies a la Mercè, i que la mare tenia vacances, en Pol va anar a voltar per l’Empordà. Hi va veure castells de tota mena (fins i tot uns que els diuen esglésies quan es veu clarament que són castells), campanes i campanars, pedres romanes i gregues, aiguamolls més aviat aiguaeixuts, vaques, cavalls i quaqües, i moltes més coses.

De tot, però, ens quedam amb dues coses: es va fer el seu primer entrepà i va deixar anar una meravella lingüística.

La història de l’entrepà va passar així. Arribats a Fortià, on havíem llogat una habitació, vàrem tirar de dret a sopar en un dels dos restaurants del poble. El primer que vàrem veure va ser que molts alemanys varen decidir tirar cap a Mallorca perquè creien que ja n’hi havia massa per l’Empordà. Un cop asseguts a taula i per fer passar la rusca abans que arribàs el sopar, ens varen dur a taula unes llesquetes de pa i un talls de botifarra catalana. Mentre el pare i la mare anaven xerrant, en Pol va agafar una llesca de pa, hi va posar un tall de catalana i ho va tapar tot amb una altra llesca, i apa, a endrapar. El pare i la mare es varen mirar amb cara de sorpresos: «S’acaba de fer el primer entrepà de la seva vida».

Pel que fa a la perla lingüística en parlaré en un altre escrit, perquè crec que demana una petita disquisició sobre l’estadi actual del llenguatge den Pol.

PS. En el viatge de tornada, no vàrem resistir la temptació de fer parada al poble d’Albons. Sempre fa gràcia saber que tens un poble.

PPS. També crec que hem d’afegir què, gràcies a aquesta sortida, en Pol va fer la seva primera campana. Si que s’estrena aviat!