La càmera den Pol

Quan vàrem quedar embarassats den Pol, vàrem comprar la nostra primera càmera digital: una Kikon Coolpix de 3,2 megapíxels. La càmera ens va durar escassament dos anys i a l’estiu del 2006 l’objectiu va decidir no obrir-se més. Quan vàrem anar a mirar d’adobar-la, com que havia caducat la garantia, ens varen recomanar directament que ens compréssim una altra càmera, que ens sortiria més o menys pel mateix preu.

Així ho vàrem fer. En vàrem comprar una altra i vàrem donar la Nikon espatllada an Pol perquè fes tantes «fotos» com volgués. I el vàrem fer ben feliç.

Des de llavors la càmera ha estat amb les juguetes den Pol, ha anat per terra més de mil cops i en Pol li ha fotut totes les trompades que ha pogut.

Avui, gairebé un any i mig més tard, he recollit la càmera del menjador i anava a desar-la al calaix de les juguetes quan m’ha passat una idea estúpida pel cap: «I si li pos les piles de l’altra càmera? Seria divertit que s’obrís l’objectiu». Dit i fet: li he posat les piles de la càmera «viva»; he pitjat el botó, i, com bé podeu suposar, he rigut molt quan he vist que l’objectiu —això sí, amb creeeec impressionant— ha ressuscitat.

El resultat és que ara en Pol té la seva primera càmera digital i com a conseqüència inauguram aquí una nou àlbum de fotos: «L’ull den Pol», on penjarem les millors fotos fetes pen Pol. I només les fetes pen Pol, de bon de veres.

El primer trimestre d’escola

Ara que ha acabat el primer trimestre de l’escola, podem completar el relat que començava en una notícia del 30 de setembre en què es feia un resum del mes d’adaptació.

Després d’aquell inici prometedor, una gastroenteritis va trencar el camí planer que s’havia dibuixat i una setmana d’absència va fer que tot tornàs enrere. En Pol no volia anar a l’escola, plorava quan el deixàvem i quan l’anàvem a recollir, es passava l’estona molt tristot sobretot al pati, i de tant en tant el pipí i la caca a sobre. L’octubre va passar així de penós. Quan enfilàvem el camí cap a l’escola ens intentava persuadir que no calia que hi anéssim: «A eccola no hi és».

Al novembre la cosa va començar a millorar una miqueta: en Pol es tornava a adaptar a poc a poc. Deixava enrere les llàgrimes i fins i tot deia que li agradava l’escola. Però el desastre en forma de broquitis/pneumònia i gastroenteritis li va fer passar gairebé mig novembre a casa malalt.

Quan a final de novembre va tornar a escola ja no sabíem si s’hauria de tornar a adaptar, si tornarien els plors. Doncs, no. Va tornar a l’escola amb moltes ganes, va deixar enrere les llàgrimes i, fins i tot, es delia per anar a escola. Quan l’anàvem a cercar, obria els braços i venia corrents a fer-nos una abraçada.

Un dia, sa mare l’hi duia. Com que un semàfor s’acabava de posar vermell. sa mare es va seure al banc que hi havia a prop. En Pol s’hi va plantar al davant i li va dir: «No, mama, a eccola».

En tot el mes de desembre ja no ha faltat ni un dia a classe per malaltia. Com una seda.

Diàleg

El pare i en Pol són al cotxe. El pare condueix i en Pol va darrere. El pare canvia el CD.
—Tolo? [És a dir, Nou Romancer]
—No, no és en Tolo.
—Qui és, doncs?
—Antònia Font [Sempre que sent un grup amb veu baleàrica pressuposa que és en Tolo; és a dir, Nou Romancer.]
—Aah, sí. [Com si els conegués de tota la vida.]

Edip treu el nas

«A papa no e’tima a mama, jo si e’timo a mama»

En Pol ja ha descobert el jo

A trenta mesos d’edat, en Pol ha descobert a la fi el «jo».

Ni Camell ni gegants ni res de res (per a ningú)

Com comentàvem tres dies enrere, la gastroenteritis va deixar en Pol sense veure el sortir el Camell, ni els gegants vells, ni els gegants nous... Res de res. L’única cosa que va poder fer va ser anar a escoltar contes divendres a la tarda, que com es pot comprovar a les darreres fotos de l’àlbum, en va gaudir plenament.

Bé, de fet, els contes és l’única cosa de la festa que enguany han pogut veure en Pol, son pare i sa mare, perquè tots, l’un rere l’altre, hem anat caient als braços de la senyora gastroenteritis.

Per a tothom que no conegui el Camell, com que no el veureu en les fotos den Pol, aquí en teniu una foto de la Wikipedia.

En Pol i l’escola

Aquest mes d’estrena, en Pol entra a l’escola a les nou i mitja. Com que sa mare ha agafat vacances, durant les primeres setmanes només hi ha anat al matí fins a les dotze. Sa mare l’ha recollit a les dotze per anar a dinar a casa. El primer dia, dia 13, ja a tornat a casa cantant el «Caragol treu banya» (a la seva manera, és clar). Tot i les llàgrimes del primer moment a l’hora de deixar-lo, ben aviat s’adapta al nou espai.

A la tercera setmana, l’horari ja s’ha estirat fins a les tres; cosa que ha implicat dinar i fer la migdiada a l’escola: surt a les quatre. El primer dia de dinar a escola no li acaba de fer el pes i li costa molt menjar.

Cap a final de mes s’acosta Sant Miquel i a l’escola en Pol comença a conèixer el Camell i els gegants vells: en Miquel i na Montserrat. Arriba la darrera setmana d’adaptació i ja li toca berenar a l’escola i sortir, per tant, a les cinc.

En Pol s’ha adaptat molt bé, tot i les llàgrimes de l’entrada i quan el va a recollir la mare.

Festa major i gastroenteritis

Avui és festa major a Molins, Sant Miquel, però en Pol l’ha començada molt malament: ahir vespre va vomitar i ha esta de diarrea tota la matinada. El Camell haurà d’esperar.

A voltar per l’Empordà (II). Lingüísitca pòlica

Com ja s’ha comentat abans, des del mes d’agost la llengua d’en Pol s’ha desfermat d’allò més. Tot i això, és evident que l’us del llenguatge que és capaç de fer és molt limitat. A poc a poc, el lèxic es va ampliant, l’aprenentatge de verbs es va desenvolupant i la repetició i l’aprenentatge d’expressions també es va afinant.

El llenguatge ja ha passat de l’estadi de la pura identificació i comença a fer frases senzilles. La conjugació verbal és rudimentària i pràcticament, només fa servir la tercera persona. De pronoms febles, en fa servir molts pocs o gairebé cap. Els noms solen anar precedits d’un article universal: a, que tant val per al masculí com per al femení. No controla la autoidentificació i, per tant, si ell és el subjecte de la frase és Pol o senzillament Nene. En les frases que contenen subjecte, complement directe i verb, normalment l’estructura que presenten és la següent: S + CD + V. Per exemple: «A Pol poma menja».

Per tot això, ens va deixar de pedra el dia que anàvem els tres en el cotxe i, a l’horitzó, s’alçava una lluna ben visible, tot i ser de dia. En Pol va cridar «A lluna», i jo em vaig fer el despistat i vaig demanar «La lluna? On?». Immediatament en Pol, estirant el braç cap a la lluna, va deixar anar la seva perla lingüística: «Papa, a veu, a lluna?».

En Pol acabava de fer una estructura sintàctica d’una complexitat notable: havia fet un desplaçament del CD a la dreta («a lluna»), que havia quedat substituït per un pronom de represa abans del verb («a veu»).

A voltar per l’Empordà

Aprofitant que el papa tenia festa dilluns, gràcies a la Mercè, i que la mare tenia vacances, en Pol va anar a voltar per l’Empordà. Hi va veure castells de tota mena (fins i tot uns que els diuen esglésies quan es veu clarament que són castells), campanes i campanars, pedres romanes i gregues, aiguamolls més aviat aiguaeixuts, vaques, cavalls i quaqües, i moltes més coses.

De tot, però, ens quedam amb dues coses: es va fer el seu primer entrepà i va deixar anar una meravella lingüística.

La història de l’entrepà va passar així. Arribats a Fortià, on havíem llogat una habitació, vàrem tirar de dret a sopar en un dels dos restaurants del poble. El primer que vàrem veure va ser que molts alemanys varen decidir tirar cap a Mallorca perquè creien que ja n’hi havia massa per l’Empordà. Un cop asseguts a taula i per fer passar la rusca abans que arribàs el sopar, ens varen dur a taula unes llesquetes de pa i un talls de botifarra catalana. Mentre el pare i la mare anaven xerrant, en Pol va agafar una llesca de pa, hi va posar un tall de catalana i ho va tapar tot amb una altra llesca, i apa, a endrapar. El pare i la mare es varen mirar amb cara de sorpresos: «S’acaba de fer el primer entrepà de la seva vida».

Pel que fa a la perla lingüística en parlaré en un altre escrit, perquè crec que demana una petita disquisició sobre l’estadi actual del llenguatge den Pol.

PS. En el viatge de tornada, no vàrem resistir la temptació de fer parada al poble d’Albons. Sempre fa gràcia saber que tens un poble.

PPS. També crec que hem d’afegir què, gràcies a aquesta sortida, en Pol va fer la seva primera campana. Si que s’estrena aviat!

Ja s’ha estrenat

En Pol avui ha entrat en l'espiral del sistema educatiu que, tot i que enguany ho fa de manera voluntària, no el deixarà partir en catorze anys. Després, si ho vol, encara podrà continuar-hi, un altre pic de manera «voluntària», un parell d’anys més (un parell mallorquí, és clar).

Al començament, quan sa mare li ha dit d’anar a escola ell ja ha di que no. [Per defecte, la resposta sempre és no.] Quan ha vist la bossa de l’escola ja ha canviat de parer i hi ha volgut anar. Han partit cap a l’escola i poc abans d’arribar-hi ell ja anava dient «Arribat, arribat».

En entrar a l’escoleta ja estava tot animat, però quan sa mare li ha dit la frase maleïda: «Pol, em fas un petó que la mama se n’ha d’anar», evidentment s’ha desfermat el plor. Després ha vengut el neguit per saber si ha durat poc o molt. Neguit que no s’ha esvaït fins a les dotze quan la mare l’ha tornat a cercar. Com es pot suposar llavors no en volia marxar. Tot content ha relatat a la mare tot el que ha fet a l’escola: «Cargol a banya a muntanya muntanya» [‘Hem cantat el caragol treu banya...’], efant jugar [‘He jugat amb l’elefant tobogan del patí’]. Primer dia superat.

«Això acaba»

A l’hora del menjar, la veritat és que no hi ha gaires queixes: endrapa que és un bé de déu. Ara bé, com tothom, hi ha coses que li agraden més que d’altres. I ara ha après que si li ve de gust menjar-se primer les patates fregides, encara que tu li posis la forqueta davant amb un tros de carn, només ha de ficar-se una patata a la boca, començar a rosegar, mirar la forqueta, mirar-te i dir, assenyalant cap a la boca: «Això acaba». Si no ets prou ràpid, encara és capaç de passar una altra patata per davant del tros de carn que s’espera a la forqueta.

Apunt lingüístic (deformació professional, què hi farem)

L’altre dia va col·locar meravellosament bé un pronom en al seu lloc: «No en vol».

Apunt de comoditat (els tests s’assemblen a les olles)

En Pol i sa mare són al sofà després d’un dels àpats importants del dia. En aquest moment de relaxació, quan comença a veure que el xubec l’envaeix, en Pol es gira cap a la mare i li diu: «Mama, pete Nono». És a dir, «Mama, on és la pipa i en Nono». [Incís. Si ho coneixeu en Nono, és un hipopòtam de peluix de color rosa; company inseparable den Pol a l’hora de dormir.] A més a més, no només ho diu, sinó que fa la pregunta i alhora empeny la mare com dient-li que ja es pot aixecar per anar-ho a cercar tot plegat. Ella li diu que hi vagi ell a cercar-ho. Com que cap dels dos culs no té intenció d’aixecar-se del sofà per anar a cercar la pipa i en Nono, es passa a la solució següent: «Papa, pete Nono».

Però el papa no dóna cap resposta. La mare recomana an Pol que ho digui més fort. I aleshores en Pol ho repeteix cridant: «Papa, pete Nono». Veient que el papa no entra al menjador amb en Nono en una mà i el xumet a l’altra, en Pol es gira cap a la mare i diu: «Papa no sent». [Ell també pensa que estic sord.]

Apunt de sexualitat (tots els homes són iguals)

Final d’agost. Decidim fer un capfico d’horabaixa. Com que ja sortim tard decidim anar fins a la platja de Gavà, que és a prop i no és el pitjor que pots triar per aquí. Muntem la paradeta a la sorra i en Pol no tarda gaire a fer castells d’arena per desconstruir-los tot seguit. En un moment determinat, una al·lota morena passa prop seu. La noia només duu la part inferior del biquini i, per tant, deixa al descobert unes glàndules mamàries generosament desenvolupades. En Pol la segueix amb la mirada mentre passa i es planta davant nostre mirant cap a les ones. En Pol l’assenyala, ens mira i diu: «Mama, mama, mama». No cal dir que a la mare den Pol no li fa gaire gràcia.

Eccola

Ahir en Pol va tenir el primer contacte seriós amb l’escoleta. Ja hi havia anat, el dia que feien la jornada de portes obertes; però ahir vàrem tenir l’entrevista amb la monitora. Mentre nosaltres xerràvem ell passava revista i inspecció a totes les juguetes de l’aula. Després vàrem penjar una foto seva damunt del penjador on ha de deixar la bata i la bossa de la roba, i una altra damunt el penjador de la seva tovallola. Fins i tot va estrenar l’orinal de l’aula.

Al final gairebé el vàrem haver de treure a la força, perquè amb tanta jugueta per tastar no n’havia tengut prou. A veure si a partir de la setmana que ve costa tant treure’l-en...

Dijous 13, a les 9.30 h és el dia D.

Una mica d’escatologia

Ara fa cosa d’un mes informàvem del començament del pla de control dels esfínters. El resultat no podia ser més satisfactori. El control és gairebé absolut. Evidentment encara no s’escapa del bolquer nocturn; però la resta del dia ja és història. Podem comptar amb una mà els pipís que s’han escapat, i amb un dit les caques que no han anat a parar al lloc escaient (va quedar al menjador; per sort, va baixar del sofà).

Un dels problemes que tenia al començament era la falta de control a l’hora de distingir una falsa alarma d’una evacuació urgent. La falsa alarma solia acabar (i acaba encara) amb un senzill «No turt». Si l’alarma no era falsa, en el cas de les deposicions sòlides, sovint es produïa un nou problema. Com que és tan impacient, a la mínima que «deposa» alguna cosa, s’aixeca com un coet mentre exclama «Ja tà». Dóna per acabada la feina tan ràpid que més d’un pic hem hagut de tornar al lavabo en sonar el crit d’alarma «Caca, caca, caca» al cap de pocs minuts.

Vista l’experiència, cada cop que diu «Ja tà», intentam que esperi una mica més, que no s’aixequi tan de pressa. Normalment, la cosa acaba aquí; ell reitera que «ja tà» i s’aixeca.

L’altre dia, però, en reproduir-se l’escena en què en Pol donava les feines per enllestides i son pare el pressionava perquè esperàs una mica més assegut a la gibrella, es produí el diàleg següent:
—Ja tà.
—N’estàs segur? Espera una mica.
—Ja tà. Cabat.
—Segur que no en tens més ganes?
[En Pol aixeca lleugerament l’anca dreta i amb el dit assenyala cap a la gibrella.]
—Papa, caca a dins mira.
[Si no t’ho creus comprova-ho tu mateix.]

El misteri dels tiquets

Com que la llengua se li ha disparat que fa por, de vegades la seva xerrameca va més enllà de qualsevol interpretació possible. Darrerament s’està aficionant a la lectura li agrada molt llegir-nos en veu alta qualsevol paper que arriba a les seves mans. A més a més, si el paper en qüestió conté xifres, encara el motiva més.

Fa un temps que s’ha aficionat a la lectura fervorosa dels tiquets. El millor de tot, però, és que, segons en Pol, tots els tiquets porten el mateix missatge misteriós i intrigant: «Quatre cinc, arrere cotxe, vale?»

Bravo, foc!!!

Festes de Gràcia, carrers engalanats i gent fent gresca i xerinola. Arribem a la plaça de Rius i Taulet i, oh!, sorpresa, hi trobem un drac, ens adonem que estan fent un refregit de festes populars: pilars, ball de bastons, gegants i gegantons, etc. I arriben els espectacles de foc, trabucaires, dracs i diables. En Pol, pujat a bescoll damunt son pare, en veure com s’encén la primera bengala ja exclama: «Drac, foc, foc».

El drac surt a ballar i llavors sona el primer petard, i després un altre, i un altre. Amb cada esclat en Pol tremola, i quan en sonen uns quants seguits son pare dubta si l’ha de fer baixar perquè està massa espantat. Però sona la traca final. En Pol fa una bona sacsejada. La gent comença a aplaudir. I en Pol comença a aplaudir també, i a cridar: «Bravo, bravo, bravo». Crida i fa mamballetes amb tanta emoció que la gent del voltant no pot deixar de mirar-lo i somriure.

Després, l’espectacle continua amb els trabucaires, i cada tro va seguit de més «Bravo, bravo, bravo».

I arriben els diables, i aquí la traca final el supera. Ben espantat pels petards la mare el fa baixar i l’abraça. Però gairebé no s’ha apagat del tot el darrer tro que en Pol ja es torna a alçar i vinga mamballetes i vinga cridar «Bravo, bravo, bravo» amb tota l’emoció del món.

Retorn a casa

En Pol es fa gran i aprèn ben de pressa. L’altra nit érem al llit tots tres. S’ha despertat i ha demanat la seva dosi de pit. El problema ha estat que no feia gaire que n’havia fet. Sa mare s’ha negat a donar-li’n més. Llavors en Pol ha començat a plorar; però era un plor d’una falsedat tan evident que no ha aconseguit commoure ni el pare ni la mare. Vist que amb el plor no n’hi havia prou, ha començat a dir, perquè no en tenguéssim cap dubte: «Nene jora, nene jora».

Tres moments d’agost a Mallorca

1. [Al menjador de ca la padrina, a Palma. És hora de parar taula. La mare d’en Pol comença a posar-hi coses. En Pol juga; va d'aquí cap allà. La mare es gira de cop i en Pol, que passa darrere seu, travela amb un peu. En Pol, que va ben accelerat, cau i queda estirat a terra. Es posa a plorar. La mare s’ajup i l’agafa.]
   MARE: T’has fet mal?
   POL [Plorant]: Tíiiiii.
   MARE: I on t’has fet mal?
   POL [Amb vehemència i una mica sorprès per la pregunta de resposta evident]: En terra!


2. [A la terrassa d’un restaurant de la Colònia de Sant Pere. En Pol, els seus pares, la tia Margalida i l’oncle Tolo esperen que els venguin a demanar què volen per dinar. En Pol es gira a la cadira, i comença a mirar a banda i banda.]
   POL: Peddó, peddó, peddó...
   PARE [Mirant la mare, estranyat]: Està demanant perdó?
   MARE [Mirant en Pol]: Pol, per què demanes perdó?
   [En Pol continua demanant perdó mentre els ulls segueixen els cambrers. Aleshores els pares són conscients que en Pol no està demanant perdó a ningú; senzillament, està intentant cridar un cambrer, com quan el pare o la mare en qualsevol terrassa de bar aixequen el braç i miren el cambrer tot dient «Perdona, perdona».]
   
   2.b [Uns quants dies més tard, en una terrassa de la Llonja. Gairebé no s’han assegut tots a la cadira que en Pol mira un cambrer i fa la seva primera comanda.]
   POL: Peddó, patxú.
   [Acaba de demanar el seu primer xupaxups; però per desgràcia per a ell el cambrer o no l’ha sentit o no l’ha entès.]
   
   
3. [En Pol, els pares i en Miquel passegen pel Born. En Pol, que va tot esverat, jugant i rient comença a escopir a en Miquel —quan l’eufòria el sobrepassa li pega per aquí.]
   MARE: Pol, no escupis.
   [En Pol hi torna.]
   MARE [Plantant-se tota seriosa i enfadada davant en Pol]: Pol, a veure, què t’haig de dir jo?
   POL [Fent-se copets amb la mà plana als llavis]: Prou, prou, prou, prou...
   

Avui ens ha contat un conte

Per primera vegada, en Pol ha agafat un conte dels que li llegim habitualment i ens l’ha contat a nosaltres, o se l’ha contat a ell mateix. El fet és que l’ha «llegit» més detingudament que quan l’hi llegim nosaltres, ja que sempre ens gira les pàgines de tres en tres per arribar abans al final. Ell en canvi, a passat les pàgines una a una i ens ho ha contat tot fil per randa.

Pla de conteció del pipí

Més o menys fa una setmana que en Pol es passeja per casa gairebé sempre amb el cul a l’aire. Després de la fase inicial en què quan deia «pipi» era un venga-a-córrer per arribar a l’orinal. Ara ja ho podem començar a fer amb més calma: no fa falta córrer perquè és capaç d’aguantar el pipí.
Ja ha començat a fer sortides al món exterior sense protecció extra. Un horabaixa vàrem anar al parc i fins i tot va «regar» un arbre i ahir vàrem fer la primera sortida important sense bolquer. Vàrem anar fins a Sabadell per veure uns amics i no hi va haver cap «accident». Bé, sí, se li varen escapar unes gotetes un moment que era amb sa mare al balcó, però es va poder aguantar la resta i fer-lo al wàter. En tornar, a més a més, vàrem sentir la frase maleïda quan vas en cotxe: «Pipi». Ens vàrem girar tots dos alhora demanant-li si es podia aguantar, si ja l’havia fet... Ell, senzillament va dir: «Vale». Com que érem a l’autopista no podíem aturar immediatament. Al cap d’uns minuts vàrem poder sortir de l’autopista i vàrem comprovar que no havia fet pipí i va poder fer un riu al costat del cotxe.

Una mica i prou

De vegades, la demanda de pit per part d’en Pol és una mica abusiva. Aleshores es produeix un diàleg com el següent:
—Ma!
—És que ja n’has fet molt...
—Ma!
—És que ja em fa mal.
—Ma!
—Va, però una mica i prou.
Evidentment, ell se surt amb la seva i torna a fer una miqueta de pit. Això sí, quan la mare li diu que li fa mal, normalment ho deixa estar tot dient «Vale» o bé «Ja està».
La nostra sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies, en produir-se un diàleg semblant al de més amunt, en comptes de fer la rèplica simple del «Ma», en Pol va deixa anar un vehement «Prou i prou».
Ara ja ho té ben après, i quan la mare li diu que no perquè ja n’ha fet molt, contesta: «Mica i prou, mica i prou».

Adquirint habilitats

En deixem constància. Fa dos dies que en Pol va per casa sense bolquer i ens demana per fer pipi i caca (amb algunes excepcions, relliscada inclosa si trepitja el pipi...).
Avui per primera vegada l’hem sentit cantar una cançó, no els seus laments habituals sinó el Sol solet!!! El nostre nen es fa Grrrran.

Dos

Doncs, sí. Ja en té dos

Introducció al lèxic pòlic (II)

Animals
1. guau (abans, auà)
2. callall (o també hiiiiii)
3. efan
4. mia
5. muuuu
6. oin-oin
7. paiona
8. pè
9. pipi
10. psiiiii
11. quaqua (o també pato)
12. tàiguer (o també ghau)
13. beeee

Concurs
Relacioneu la llista d’animals en pòlic amb la llista següent: a) ànec, b) ca, c) cavall, d) elefant, e) moix, f) ocell, g) papallona, h) peix, i) porc, j) serp, k) tigre, l) vaca, m) ovella.

Introducció al lèxic pòlic (I)

L’Univers
Lol
Juna (i també, Dlluna)

Me gutta

Avui hem quedat de pasta de moniato. Hem anat a comprar roba per an Pol. Estàvem remenant els penjadors, quan en Pol ha comparegut amb una samarreta de ratlles horitzontals verdes i blanques; ens mira tot emocionat i deixa anar dues paraules: «Me gutta». Ens hem mirat al·lucinats sense imaginar el que ens venia a damunt: a partir d’aquell moment tot ha estat anar d’aquí i d’allà i «me gutta», «me gutta», «me gutta»...

Més fotos

A partir d'avui, ja teniu el resum fotogràfic complet del 2006 i podeu començar a veure el del 2005. Mem si posau qualque comentari, que no sabem si mirau les fotos.

Després d’un any de silenci

Encara que sembli increïble, aquest blog encara és viu. Hem estat un any callats, però hem tornat. Quan vam perdre l’espai web on penjar les fotos, el blog va perdre una mica de sentit, però ara ja podem dir que hi tornam a ser, gràcies al Google i als seus invents. Aquí teniu les darreres fotos d’en Pol.

Ah!, i avui ja fa vint-i-dos mesos.