El primer trimestre d’escola

Ara que ha acabat el primer trimestre de l’escola, podem completar el relat que començava en una notícia del 30 de setembre en què es feia un resum del mes d’adaptació.

Després d’aquell inici prometedor, una gastroenteritis va trencar el camí planer que s’havia dibuixat i una setmana d’absència va fer que tot tornàs enrere. En Pol no volia anar a l’escola, plorava quan el deixàvem i quan l’anàvem a recollir, es passava l’estona molt tristot sobretot al pati, i de tant en tant el pipí i la caca a sobre. L’octubre va passar així de penós. Quan enfilàvem el camí cap a l’escola ens intentava persuadir que no calia que hi anéssim: «A eccola no hi és».

Al novembre la cosa va començar a millorar una miqueta: en Pol es tornava a adaptar a poc a poc. Deixava enrere les llàgrimes i fins i tot deia que li agradava l’escola. Però el desastre en forma de broquitis/pneumònia i gastroenteritis li va fer passar gairebé mig novembre a casa malalt.

Quan a final de novembre va tornar a escola ja no sabíem si s’hauria de tornar a adaptar, si tornarien els plors. Doncs, no. Va tornar a l’escola amb moltes ganes, va deixar enrere les llàgrimes i, fins i tot, es delia per anar a escola. Quan l’anàvem a cercar, obria els braços i venia corrents a fer-nos una abraçada.

Un dia, sa mare l’hi duia. Com que un semàfor s’acabava de posar vermell. sa mare es va seure al banc que hi havia a prop. En Pol s’hi va plantar al davant i li va dir: «No, mama, a eccola».

En tot el mes de desembre ja no ha faltat ni un dia a classe per malaltia. Com una seda.