La càmera den Pol

Quan vàrem quedar embarassats den Pol, vàrem comprar la nostra primera càmera digital: una Kikon Coolpix de 3,2 megapíxels. La càmera ens va durar escassament dos anys i a l’estiu del 2006 l’objectiu va decidir no obrir-se més. Quan vàrem anar a mirar d’adobar-la, com que havia caducat la garantia, ens varen recomanar directament que ens compréssim una altra càmera, que ens sortiria més o menys pel mateix preu.

Així ho vàrem fer. En vàrem comprar una altra i vàrem donar la Nikon espatllada an Pol perquè fes tantes «fotos» com volgués. I el vàrem fer ben feliç.

Des de llavors la càmera ha estat amb les juguetes den Pol, ha anat per terra més de mil cops i en Pol li ha fotut totes les trompades que ha pogut.

Avui, gairebé un any i mig més tard, he recollit la càmera del menjador i anava a desar-la al calaix de les juguetes quan m’ha passat una idea estúpida pel cap: «I si li pos les piles de l’altra càmera? Seria divertit que s’obrís l’objectiu». Dit i fet: li he posat les piles de la càmera «viva»; he pitjat el botó, i, com bé podeu suposar, he rigut molt quan he vist que l’objectiu —això sí, amb creeeec impressionant— ha ressuscitat.

El resultat és que ara en Pol té la seva primera càmera digital i com a conseqüència inauguram aquí una nou àlbum de fotos: «L’ull den Pol», on penjarem les millors fotos fetes pen Pol. I només les fetes pen Pol, de bon de veres.