En Pol no duu calcetins. Li agrada molt anar descalç. Son pare li diu que com a mínim s’ha de posar calcetins, que ja no fa calor. En Pol hi accedeix. Van al calaix dels calcetins i, com que només els ha de sur per casa, n’agafa uns de granats amb rombes rosa —donació desinteressada de la veïnada, padrina de bessones.
—Aquests mitjons són de nena.
—Ah, sí?
—Sí.
—I que no ets una nena, tu?
—No.
—Per què?
—[Amb riure vergonyós] Perquè no porto calcetes.
—Ah, no? I què duus, doncs?
—Calcetos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada