Quina notxe!

La matinada de dilluns hi va haver moguda.

Cap a les cinc i mitja de la matinada. El pare den Pol, que dormia a l’habitació den Pol, va sentir en Pol —que dormia al sofà del menjador amb la mare— com cridava: «Xavier» ben fort. De fet, el pare, que dorm com una soca, es va aixecar d’un bot i va sortir de l’habitació per anar a veure què passava. Quan va entrar al menjador, gairebé va xocar amb la mare, que portava en Pol a coll, i que sortien corrents en direcció al lavabo. El pare només va tenir temps de decantar-se una miqueta i de sentir com la mare deia que en Pol volia vomitar... i en Pol també ho deia.

Quan el pare va arribar al lavabo, la mare ja seia al taburet i aguantava el cap den Pol abocat damunt el vàter ben obert. I en Pol, escopia però no vomitava.
La mare va explicar al pare que en Pol havia estat bevent molta d’aigua, i que es queixava; com que el fet de beure molta d’aigua i vomitar és una cosa que s’ha donat més d’una vegada, la mare havia demanat an Pol si es trobava malament, si volia vomitar. I en Pol havia dit que sí, que volia vomitar. I això havia estat just abans d’aquell crit de «Xavier» que va fer botar el pare del llit.
Mentrestant, l’escena continuava com havia quedat: el pare, a la porta del lavabo; la mare, asseguda al taburet aguantant en Pol, abocat al vàter i sense vomitar.

El millor de tot, és que la mare, quan veia que no vomitava, l’intentava redreçar, però en Pol es queixava i es tornava a tirar endavant dient que volia vomitar. La situació ha continuat així una estona; fins que la mare es va adonar que en Pol s’adormia allà, amb el front ben recolzat damunt la mà de la mare, abocat al vàter. La mare l’intentava retirar i en Pol es tornava a queixar dient que volia vomitar. Al cap d’una estona, la mare va intentar interrogar el pacient:
—Però, segur que vols vomitar?
—Sí.
—Et fa mal la panxa?
—No.
—Vols fer caca?
—No.
—Tens vomitera?
—Sí.

I una altra vegada: en Pol abocat al vàter, front al palmell de la mare i, al cap d’uns quants segons, respiració profunda. La mare l’incorporava, ell es deixondia, es queixava i torna-m’hi torna-’.
La mare hi tornava amb l’interrogatori:
—Però, Pol, et fa mal res?
—No.
—No et fa mal la panxa?
—No.
—Pol, què tens.

En Pol va fer una pausa, es va posar la mà al front i, amb una veu compungida i plena de sentiment, va dir:
—Tinc enteritis.

Aquí, la mare i el pare es varen mirar mútuament; tots dos amb una expressió que delatava un intent d’aguantar-se el riure, però dubtant encara de quin era l’abast de l’enteritis den Pol.

[Al final, ni enteritis ni vomitada, en Pol va fer un rot i a dir: «Ah, era un xinglot».