I tant

Ja ho diuen, que tot s’aferra. Si hi ha alguna manera de donar una resposta afirmativa que sigui característica de la mare den Pol aquesta només pot ser «I tant». Com es pot imaginar, la resposta apareix molt sovint en les converses entre en Pol i sa mare:
—Mama, me’n poses més?
—I tant...
[...]
—Mama, vens a l’habitació de jugar?
—I tant.
[...]
És clar que aquesta expressió no podia quedar reservada per a la boca de la mare i, per això mateix, ara ja la tenim ben incorporada en el llenguatge den Pol:
—Pol, em fas un petó?
—I tant.
[...]
—Pol, vols més cereals?
—I tant.
Fins i tot, es pot sentir en circumstàncies més curioses.

[Situació: en Pol fa més de dues hores que dorm la migdiada. El pare i la mare l&rsqo;intenten deixondir. Després d’intents reiterats que obtenen la mateixa resposta: sacsejada de cap i «mnmnmnmnm». Al cap d’una estona, la mare ho torna a intentar amb altres arguments.]
—Pol, ens aixequem i anem al parc una estona.
[Sense aixecar el cap clavat al coixí.]
—I tant.