On és la màguina?

Parlar no és fàcil. I quan tens tres anys, encara menys. En Pol no té gaires peculiaritats a l’hora de xerrar: s’explica prou bé, no té problemes per pronunciar els sons que, per a la seva edat, li toca pronunciar i, si té xerrera, no li costa gens contar-te un conte o demostrar-te la memòria que té dient-te allò de «Te’n recordes aquell dia que...».

Potser el que més pot cridar l’atenció de la parla den Pol és l’habilitat de capgirar les síl·labes en determinades paraules:

[Situació. És hora d’anar a dormir, com ell diria: «ja és de bona nit». En Pol s’està posant el pijama. Ja s’ha posat els calçons i comença a posar-se la camiseta. Passa el cap pel forat del mig. Passa un braç pel forat corresponent, però la camiseta queda un mica capgirada i rebregada perquè no se l’ha acabada de baixar. Intenta ficar el braç que li queda a fora però per molt que posa la mà cap a un costat i cap a l’altre no aconsegueix enfilar el forat.]
— Oh, on és l'altra màguina. Mama, he perdut una màguina.

El mot més destacable del seu vocabulari, però, és biblioteca. O, més aviat, la paraula que en Pol fa servir en comptes de biblioteca: bicluqueta.

Ell és ben conscient que no és capaç de dir biblioteca i que no ho diu com el pare ni la mare. Ell sap que diu bicluqueta i sovint afegeix: «És que no ho sé dir».

Un dia, ja fa uns quants mesos, vaig anar a cercar en Pol a l’escoleta. Havíem de tornar uns contes a la biblioteca i per això vam enfilar el camí cap allà. Vam passar per la plaça del Mercat i, allà, ben a punt d’entrar al mercat vam trobar n’Adrià amb la seva mare:
Pare: Mira, Pol, n’Adrià.
Pol: Adrià, hola!
Adrià: Hola, Pol.
Mare de n’Adrià: Hola, Pol, mira, nosaltres anem al mercat. Què? Vosaltres també veniu a comprar menjar?
Pol: No, nosaltres ’nem a la bicl..., ai!, a la bilbu..., ai!, a la bicluc, ai!

[En Pol fa una pausa, veu que no se’n sortira. Es gira cap al pare.]

Pol [en veu baixa]: Va, digue’ho tu, que no me surt.